El 20 de juny es commemora el Dia Mundial de les Persones Refugiades i a Santa Perpètua l’Ajuntament ha preparat un programa d’activitats que inclou aquell dia a la Biblioteca a les 18.30 h la conferència de Miguel Pajares sobre Refugiats climàtics, una figura que legalment no existeix, però que al seu parer hauria d’existir perquè el canvi climàtic no és un fenomen natural sinò que l’hem provocat els humans. Aquest antropòleg social, que viu a La Llagosta, es mostra convençut que per tal d’aturar aquesta emergència climàtica s’ha de canviar totalment les polítiques actuals i optar per abandonar el creixement econòmic i reduir el consum. La situació inisteix és molt preocupant perquè el canvi climàtic l’acabarem patint tots i insisteix que ens ha d’espantar i molt. Miguel Pajares ens ofereix dades científiques i opinions per evitar que hi hagi més refugiats climàtics.

Què entenem per refugiats climàtics?
La figura del refugiat climàtic des del punt de vista legal no existeix. Ni a la Convenció de Ginebra sobre Refugiats ni a cap de les lleis d’asil. El 1951 la Convenció de Ginebra reconeix com a refugiades a les persones que fugen de persecucions, bàsicament polítiques, que s’ha anat ampliant de facto a les persones que fugen de guerres. Europa sí que l’ha inclòs a través d’una directiva de 2021. Cap estat es planteja en les seves lleis d’asil que aquelles persones que marxen del seu país per causes climàtiques sigui mereixedora de protecció internacional. Per què jo parlo de refugiats climàtics? Perquè el canvi climàtic no és un fenomen natural, és una cosa que hem provocat els humans. I sobre això no hi ha controvèrsia científica. El canvi climàtic l’hem provocat els humans amb les nostres emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Però els governs no consideren aquest raonament?
Fa 31 anys que la Convenció Marc sobre Canvi Climàtic de Nacions Unides, subscrita per la pràctica totalitat d’estats ja reconeixia que calia combatre el canvi climàtic a través de la reducció dels gasos d’efecte hivernacle. Però aquestes emissions no han fet altra cosa que créixer. Per tant, els governs són responsables d’allò que els passa a aquelles persones que fugen del seu país pels impactes del canvi climàtic. A aquestes persones cal considerar-les víctimes d’unes accions polítiques determinades i, en tan que víctimes, són mereixedores de protecció internacional. Parlar de refugiats climàtics és una manera de posar als governs davant de la responsabilitat que tenen perquè no són migrants econòmics, que és com se’ls tracta legalment.

Hi ha algun centre d’estudis que faci informes sobre aquests desplaçaments causats pel canvi climàtic?
Això és gairebé impossible de quantificar. Les migracions climàtiques són migracions graduals que es produeixen igual que la migració econòmica. Per exemple, en zones determinades d’Àfrica, al Sahel, al sudest asiàtic, a parts de Centreamèrica i de Sud-amèrica on han començat a desaparèixer les zones de cultiu i les zones de pastura les poblacions que hi viuen i tenen dificultats per sobreviure marxen. El gran moviment que està provocant el canvi climàtic és de les zones rurals a les ciutats dels propis països. Això és migració interna. I quan el moviment és intern no es pot parlar de refugiats. Però moltes d’aquestes persones acaben marxant cap a altres països. En el llibre Refugiats climàtics poso l’exemple d’Afganistan on hi ha una zona en la què més de 100 municipis s’han buidat per complet perquè s’ha convertit en desert, zones que abans eren de cultiu.

Totes aquestes reflexions són les que trobem en el teu llibre Refugiats climàtics?
Sí, en aquest llibre dedico unes 100 pàgines a parlar sobre els moviments humans que provoca el canvi climàtic, a explicar els efectes que està tenint i tindrà i després entro en la mobilitat, com s’està produint, i analitzo Àfrica Occidental, Oriental, la Banya d’Àfrica, el Nord, el sud d’Àsia, la Xina, Centreamèrica i Sud-amèrica. En el llibre parlo d’una aproximació de les migracions climàtiques que s’hauran pogut produir en el 2060 perquè hi ha dades de com es veuran afectades les ciutats costaneres per la pujada del nivell del mar. Prenent aquestes dades plantejo tot el moviment de població que haurà de sortir de la costa per emigrar a altres llocs i que serà molt difícil que les poblacions que abandonen zones rurals per anar cap a la costa perquè el canvi climàtic no els deixa continuar amb la seva manera de viure retornin a la zona rural perquè no hi haurà on retornar. Aleshores es produiran més migracions de llarga distància.

Les migracions són moviments naturals.
Actualment les migracions a nivell mundial són un 3,5% i amb la teoria de 2060 que plantejo seria d’un 6%. És perfectament gestionable. Insisteixo molt que les migracions no ens han de fer por. El que ens ha d’espantar és el canvi climàtic. Les migracions són gestionables, això sí canviant les polítiques actuals que estan basades en criteris molt xenòfobs. M’explico, els governs consideren que la immigració és una amenaça de la qual ens hem de protegir. És el discurs de l’extrema dreta però és el que estan fent els governs. I amb aquestes polítiques serà molt difícil gestionar unes migracions que seran majors inevitablement. Amb altres polítiques amb una millor gestió internacional no han de suposar cap problema.

El que ens ha de fer por és el canvi climàtic?
El problema global és el canvi climàtic, per a les poblacions que ja l’estan patint i les que el patirem perquè el canvi climàtic l’acabarem patint tots. Aquí ja estem veient la situació de sequera, el Delta de l’Ebre... això és un petit espòiler del que passarà. Nacions Unides el qualifica com la major amenaça que ha tingut l’espècies humana en la seva existència. Un informe afirma que al 2040 hi ha un 50% de probabilitat de pèrdua simultània de collites a nivell mundial (que ara és de l’1%) i si això succeeix hi hauria moltes morts per fam.

Com s’està lluitant contra el canvi climàtic?
No s’està fent el que cal fer. Molts ajuntaments estan fent-ho, però no és suficient. Ara bàsicament s’està apostant per les energies renovables, el vehicle elèctric i l’hidrogen (els científics no entenen perquè interessa l’hidrogen ni la captura del carboni de l’atmosfera que són fal·làcies). Les energies renovables estan aportant energia sense que es redueixi el consum de combustibles fòssils i això passa perquè el creixement econòmic s’ho menja tot. Fa dècades que l’eficiència energètica va en augment però també el consum energètic. En les tres últimes dècades, el consum d’energia mundial ha passat de 340 exojulis a 596. Si no reduïm les emissions de gasos d’efecte hivernacle, no estem lluitant contra el canvi climàtic.

I com ho hem de fer?
La clau està en la reducció del consum. Hem d’assumir que cal abandonar el creixement econòmic i per fer-ho els governs han de canviar totalment de polítiques. S’ha de replantejar l’economia. A cada territori s’han de tenir les indústries que produeixen les coses que consumim. Òbviament, hi haurà coses que caldrà deixar de consumir. Però no tots per igual. El 10% més ric de la població mundial és el responsable del 50% de les emissions de gasos i el seu consum és el que ens porta cap al desastre. Per això cal deixar de produir algunes coses com ara avions i iots privats i basar l’economia en productes més dirigits a satisfer les necessitats i a fer-ho molt a prop per reduir dràsticament el transport mundial, que és una de les causes importants de les emissions de gasos. Els governs han de canviar el plantejament total del reciclat i centrar-se especialment en els metalls. Es necessita tota una indústria del reciclat i per això són necessàries escoles superiors d’enginyeria del reciclat. L’agricultura també s’ha de reconvertir. I aquest és un aspecte vital. Abandonar els monocultius de l’agricultura industrial i anar a la reconversió cap a l’agricultura camperola que serveixi per alimentar les poblacions locals amb propostes d’agroecologia, generativa, més resistent a la sequera, amb menys necessitat d’aigua. Això ja existeix.

Nom: Miguel Pajares
Lloc i any de naixement: Palencia, 1950
Professió: Antropòleg social

Llicenciat en Ciències Biològiques i doctor en Antropologia Social per la Universitat de Barcelona. Membre investigador del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Social, adscrit al Departament d’Antropologia Social de la UB. President de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat. També va impulsar altres associacions: va ser un dels responsables de SOS Racisme entre 1991 y 1996, i responsable a Catalunya dels CITE, Centres d’Informació per a treballadors estrangers, entre 1996 i 2000. També ha estat assessor extern del Comitè Econòmic i Social Europeu entre 2000 i 2012. És autor de les novel·les Cautivas (2013), La luz del estallido (2014), Aguas de venganza (2016), Crímenes de hambre (2018) i El legado (2020), novel·les de gènere negre amb una crítica social molt important. Entre els seus llibres d’assaig els dos darrers són Refugiats climàtics. Un gran repte del segle XXI (2020) i Bla-bla-bla. El mite del capitalisme ecològic (2023).

L’antropòleg social, biòleg i escriptor Miguel Pajares / Josep Cano