Què és el que més t'agrada de la docència? Parlar, ensenyar i sobretot que gaudeixin! M'agrada molt quan algun alumne que sempre ha dit “no m'agraden les mates, no se'm donen bé” al final veu que sí, que poden molar.

Què creus que pensen de tu? Hi haurà alumnes als que els cauré bé i d'altres que pensaran que sóc un “turras” i ho admeto.

Parlam d'Austràlia. Hi ha molta natura a tots nivells. És increïble i és remot. El modus vivendi però, és molt més individualista, capitalista, més extrem que aquí i això a mi, em tira enrere. Una de les coses que m'agrada de viure aquí és que som més pobres, tenim sous pitjors i podríem millorar moltíssimes coses, però a nivell de teixit social, amistats, l'ajuda entre la gent... allà a Austràlia, això manca.

Aquest any hi tornes. Marxem al desembre perquè la meva nova família, conegui la meva família australiana i em fa molta il·lusió. El meu avi encara està viu i vull que conegui al meu fill i a la meva parella. Tinc moltes ganes d'ensenyar-los-hi un altre món, totalment diferent.

I per què va venir la teva mare a Santa Perpètua? Ballava flamenco al barri espanyol de Sydney i se sentia falsa impostora i va venir a Barcelona. Es va buscar una feina per poder pagar-se les coses i allà va conèixer el meu pare i es va quedar embarassada de mi. Era complicat tornar a Austràlia estant embarassada d'algú espanyol.

Quina és la teva relació amb el teu pare? No tinc relació amb el pare. Tenia problemes amb l'alcohol i va maltractar a la meva mare. El més fort és que ningú feia res. Vam haver d'aguantar la situació fins que jo tenia onze anys i va arribar l'ordre d'allunyament. La meva mare és fan de Zapatero, perquè amb ell van arribar lleis contra el maltractament a les dones. Va ser un gran pas per al país en general i per a la situació de seguretat de la meva mare i nostre.

Què va passar després? Jo tenia moltes pors i vaig marxar a Austràlia amb la meva tieta, durant una temporada perquè necessitava de veritat desconnectar d'aquí. Des de llavors no vull saber-ne res i des que tinc un fill encara menys, perquè no ho entenc. Quan vaig ser pare, vaig comprendre encara més la bogeria que va ser tot aquell temps, sobretot per la meva mare, que ens va tirar endavant sola. És una persona increïble i només li puc agrair. Si estic aquí i sóc la persona que sóc, és per ella. I prou. I ningú més.

I per tu també. Sí, però la veritat és que també hem tingut sort amb la gent que ens ha envoltat. El meu tiet, el Jordi, per exemple, ha sigut el meu pare i encara ho és una mica.Ell em va ajudar molt i durant l'adolescència va estar amb mi i avui en dia fa una mica d'avi amb el meu fill. La meva mare ha tingut amigues genials que ens han ajudat també. He tingut sort de la gent del poble, amics i amigues i estic agraït.

Potser mirem una sèrie amb la meva parella i ella se'n va a dormir i llavors jo, tinc aquesta mitja horeta per estar amb mi mateix, que m'agrada

Viure una infància i una adolescència difícil, què t'ha ensenyat? He après que no vull ser aquesta persona. Del meu tiet, el germà del meu pare, he après coses boníssimes i m'assemblo a la meva família per part de pare. Encara que la meitat de la meva genètica és això, no significa que seré un monstre. No he de fugir d'aquesta part de mi perquè també m'ha fet qui sóc.

Què significa per a tu la paternitat? Me'n recordo quan va néixer l'Otto que vaig haver d'anar a l'habitació a esperar, i en aquell moment, vaig tenir una sensació de responsabilitat immensa. És magnífic! És un entramat molt complex d'emocions i de pensaments. Tu pots informar-te i pots pensar “intentaré ser aquest pare”, però fins que no t'inunda aquesta sensació, fins que no el veus, no te n'adones de la immensitat del repte i de l'emoció.

Un repte compartit amb la teva parella. La Marta, sincerament, és una persona que arriba on no arriba ningú més a nivells d'empatia, d'estimar a la gent, d'estimar-me a mi. És intel·ligent i emocionalment és una passada. És una mare genial i com a parella ens entenem, tenim somnis compartits i volem créixer com a parella, no? No només per les seves filles i el nostre fill, perquè al final els fills un dia volaran i quedarem nosaltres. Llavors, on estarem? Què estarem fent? Podrem seguir creixent? Això s'ha de treballar ara i així ho fem.

L'Otto té dues germanes grans. No vull parlar d'elles com les meves filles, perquè no ho són i entenc que a elles els pugui costar de sentir això i per això, dic les seves filles i el nostre fill, però jo les considero part de mi i de la meva família. Però no són germanastres, són germans. Les dues cuiden el nen increïblement bé i se l'estimen infinit. I bé, al final som una família no típica, no normativa, però funcionem.

Què és el que més trobes a faltar d'abans de ser pare? Estar sol. Anar al cinema, tenir un temps per llegir... Ara ho faig a les nits, quan els nens dormen. Potser mirem una sèrie amb la meva parella i ella se'n va a dormir i llavors jo, tinc aquesta mitja horeta per estar amb mi mateix, que m'agrada.

Demana un desig. No treballar. M'encanta la meva feina, però és una feina. Jo vull estudiar i tenir temps per fer el que em doni la gana. Tenir uns diners mínims i viables per poder viure com visc ara, però sense treballar.