hola

Rafael Arco a la Granja Soldevila.

Té 66 anys i va arribar a Santa Perpètua l'any 78 des de Montefrío (Granada). Diu que en néixer li van donar una vida extra perquè la seva mare va tenir un part molt difícil al cortijo El Cañazo, situat a la falda d'una muntanya. Es defineix com una persona amb moltes inquietuts, molt amant de la seva família i molt amic dels seus amics. Intenta ser fidel als seus principis: justícia, pau i igualtat. Ell és el Rafa, conserge de l'Escola Bernat de Mogoda.

Quins records tens de la teva infantesa a Granada? Vivíem amb els meus avis a un cortijo molt gran i el meu tiet, que és dos anys més gran que jo, era el meu amic de jocs. Quan vaig anar a viure al poble, recordo passar-ho malament perquè es ficaven amb els que érem de camp. L'adolescència i la joventut les vaig viure molt bé perquè els meus amics eren tots estudiants i teníem un ambient molt bo. Volíem canviar el poble! Ells venien els caps de setmana i parlàvem de política. Penso que a la transició vam voler canviar moltes coses, però el temps ens ha demostrat que no... Hem millorat molt afortunadament però no era allò que crèiem. Va ser una mica utòpic!

Tu no vas poder estudiar? Vaig començar a treballar amb uns 11 anys a una botiga d'ultramarins. Només vaig anar a l'escola dos anys i després uns mestres particulars em feien classe. Després vaig anar per lliure a l'institut i era l'únic! Com estava envoltat d'estudiants, m'obligava, volia ser com ells. El que passa és que treballava i era complicat!

Per què vas venir a Santa Perpètua? Jo vaig venir per amor, perquè la Bàrbara, que és la meva dona, va venir a viure aquí amb la seva família.

I com va ser el canvi? Em va trucar el meu cunyat i em va dir que hi havia una feina a Correus per començar un dilluns. No recordo si era dimecres o dijous. Vaig pujar a dir-li als meus pares que vivien al camp i li vaig explicar també a la meva àvia, amb la que vivia. Ella em va comprar una maleteta i un pijama groc i amb això vaig venir cap aquí. Va ser un canvi brutal. Treballava de carter a la Florida amb una moto vella. Estaven els carrers sense asfaltar, era hivern i em tocava repartir la Constitució. Va ser una època difícil. Sort que la Bàrbara, la meva sogra i tota la família em van acollir molt bé.

Però vas canviar de feina. Amb l'inici dels ajuntaments democràtics van sortir moltes places. A la primera que em vaig presentar vaig aprovar. Era de conserge a l'Escola Bernat de Mogoda i a sobre, et donaven l'habitatge. Vam decidir casar-nos de seguida i des de llavors, visc a l'escola. Que ja no és només l'escola, és la meva llar. L'escola és meva, els infants ho tenen clar. De qui és l'escola? Del Rafa. Per què? Perquè porta les claus. Evident, no? I per què el director? Perquè el posa el Rafa. I jo si els infants ho diuen, també ho dic. L'escola és meva (riures).


Tria una cançó

Rafael Arco agafa els auriculars disposat a escoltar la seva cançó

Miguel Ríos: Vuelvo a Granada: “L'he triat perquè vaig estar molt de temps amb l'obsessió i la il·lusió de tornar a Granada. Em vaig anar afincant aquí i ara estic totalment dividit. Vaig molt a Granada, però quan porto uns dies tinc ganes de tornar a Santa Perpètua. I al revés”


Com ha canviat l'escola? Aquella escola d'EGB, amb nens fins a vuitè, nens grans, 40 per aula, i pocs mestres. Era una escola totalment diferent! Tenia els tres plataners que hi ha a la cantonada i ara hi ha un bosc! Conec la història de gairebé cada arbre. M'agraden especialment els xiprers que vaig plantar perquè és l'arbre que hi ha als cármenes de Granada. Era com fer el meu propi carmen aquí.

Després de gairebé 40 anys treballant a l'escola, deus conèixer molta gent de Santa Perpètua. Sí! Quan vaig pel carrer me n'adono que aquest és el meu poble. Vaig pel carrer i em creuo amb moltes persones que conec i que em saluden pel meu nom.

Què és el que més t'agrada de la teva feina? Els nens. Ara que m'arriba la jubilació, els trobaré a faltar. Els nens son divertits, alegres, no s'enfaden... Fan coses de nens, que és el més meravellós que hi ha! També em donen molta vida els mestres. Gent molt preparada, que m'ha ensenyat i ajudat molt. I sobretot sempre hi ha hagut bon ambient a l'escola i m'he sentit com un més.

Hi ha gent que diu que la felicitat son moments, però jo crec que també ho és el record.

Ja tens 66 anys però encara no t'has jubilat. M'està costant jubilar-me perquè no vull marxar d'aquest món d'infants. A més, no tinc por, però sí que em fa certa impressió tenir tot el temps lliure. Estic molt a gust així, no tinc presses.

I què faràs quan tinguis tot el temps per a tu? M'agrada llegir, escoltar música, veure esports a la televisió, caminar i viatjar a llocs propers, Itàlia, Grècia, Portugal...

Què tal ser avi? Ser avi és molt millor que ser pare. Té totes les avantatges perquè gaudeixes dels moments i no tens el patiment d'educar.

I ser pare? També és genial! Jo no em plantejava tenir fills, pensava en la càrrega que això suposaria i m'imaginava amb una vida més bohèmia. Quan vaig tenir les meves dues filles em vaig adonar que era el més bonic que m'ha passat a la vida.

Què ha estat el més difícil de la paternitat? La meva filla gran va estar molt malament, va estar 49 dies ingressada a la UCI. I jo em vaig instal·lar al Sant Pau. Quina sanitat més potent que tenim! Quina gent més meravellosa i quina tasca més important fan! Nosaltres vam tenir la sort de que la moneda ens va sortir cara. Si la meva filla no hagués sortit, crec que la meva vida hagués canviat totalment. Perquè això no toca.

Et fa por la mort? No. El dia que em mori he demanat que portin un cantaor que canti per soleás o seguiriyas, que son dos cantes molt profunds i que convidin a la gent a vi i a pernil. Crec que he viscut força i vull viure encara més, per conèixer la meva propera neta, la Candela, que està de camí, però si arriba el moment no tinc por. El que sí que tinc por és a l'Alzheimer. He vist com el meu pare va deixar de ser ell i em fa pànic.

Ets feliç? Hi ha gent que diu que la felicitat son moments, però jo crec que també ho és el record. La felicitat de reviure-ho després. Recordar-ho ens fa més feliços encara. Soc una persona feliç, però també tinc un punt de melanconia i tristesa.

Podeu descarregar l'entrevista del podcast de Ràdio Santa Perpètua o veure-la al YouTube de l'Informatiu.

Foto: Angélica Álvarez / Nil Ventura.

Portes Enfora és un projecte de l'Informatiu i Ràdio Santa Perpètua (Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda) produït per Mashup. Direcció del projecte Cesca Mejías Coordinació Bàrbara Arco Realització Sílvia Pagès Ajudant de direcció i producció Edith Plantada Càmera Edith Plantada Auxiliar Anna Carbonell Edició i prostproducció Judit Polo Foto fixa Nil Ventura Difusió Marta Hiraldo i Natalia Guerrero Muntatge de so Diego Fernández.

 

 

No perquè sigui una cançó que m'ha marcat moltíssim, simplement perquè és una cançó que ara mateix em dona molta tranquillitat i em dona unes “vibes” d'estiu, de bon temps, de bon rotllo i jo crec que ara està bé, que cal escoltar aquest tipus de música
0
0
0
s2sdefault

Altres la Contra

Yulissa Vigo:
21 Set 2022 08:35 - AdministratorYulissa Vigo: "Totes les persones que sortim del nostre país som lluitadores"

La Yulissa va néixer a Lima (Perú) fa 30 anys i va arribar a Santa Perpètua al 2017. És mare de [ ... ]

Virtudes Arnelo:
07 Set 2022 13:33 - AdministratorVirtudes Arnelo: "M'han Passat coses dolentes, però he estat una lleona"

La Virtudes Arnelo va néixer a un poble de la província de Granada i allà hi té molts records d'infantesa, [ ... ]

Armghan Khan: “No vull viure amb por. La vida és difícil i ho  seria encara més”
14 Jul 2022 19:58 - AdministratorArmghan Khan: “No vull viure amb por. La vida és difícil i ho seria encara més”

El seu nom és Muhammad Armghan Khan, però tothom li diu Khan. Va néixer a Lahore, una ciutat gran, [ ... ]