17 de març de 2019 //
Son les nou i mitja i en Marchena puntual dona l’ordre perquè la gent entri a la Sala. Autoritats, premsa, família i finalment el públic general, d’un en un anem entrant. És la tercera vegada i ja hem aprés que malgrat l’esguard assassí dels policies que custodien la sala, el més intel·ligent en aquell moment és anar ben a poc a poc. Als policies els posa molt nerviosos la nostra tranquil·litat, a nosaltres ja fa dies que no ens fan por les seves mirades. La proximitat dels presos amb la porta d’accés fa que vegi perfectament la sorpresa en els ulls del Jordi de tornar-nos a veure, altre cop, allà dins. Som onze els que hem vingut des de Santa Perpetua i dels números que dona la policia nacional de matinada per fixar l’ordre d’accés tenim de l’1 al 11. No hem dormit, però hi ha mirades i somriures que bé valen una matinada o potser quelcom més. Diuen el Marc i el Bertu que hi ha abraçades que valen una vida...
La Sala de Plens del Tribunal Suprem és espectacular. Les dues làmpades d’aranya que cauen de la bóveda central, les pintures clàssiques del sostre, les columnes blanques de marbre, les parets folrades de seda vermella de Damasc, els daurats que tot ho omplen i la tapisseria envellutada. La solemnitat barroca de la sala va recordar-me una frase que una estona abans un advocat del Canada m’havia dit mentre compartíem la cua: “La diferencia entre el Quebec i Catalunya és que el Quebec és una regió singular dins un estat modern i Catalunya no”. Al fons de la Sala la junta del casal d’avis disfressada de jutges i just al davant una taula i una cadira. En aquesta mateixa cadira s’hi van seure Milans del Bosch, Armada, Tejero, Barrionuevo, Vera o els membres de la cèl·lula islamista que el 2004 va matar quasi dues centes persones. Avui en aquesta cadira s’hi seu el Jordi, el nostre Jordi. Sense corbata (vaig guanyar l’aposta Antonio)
Han estat cinc hores que no oblidarem mai. Tsunami de dignitat.
Vull explicar el que ha passat aquesta tarda, a quarts de set. Feia més de dues hores que declarava la Carme, la Carme que malalta i amb grip va voler portar una rosa groga a Can Cuixart el dia 100 de segrest. Quanta dignitat també. En Marchena ha proposat de fer un recés d’un quart d’hora. Alguns teníem el tren a les vuit del vespre i ens ha semblat que el més prudent era aprofitar el descans per tornar cap a Atocha. El protocol sempre és el mateix, els presos deixen la sala per l’única porta i després quan son fora la policia deixa que ho faci la resta de la gent.
Hi ha una corda vermella que separa en dos la Sala. Sols una corda. A la presó, al mòdul de comunicacions, un vidre fred. Allà sols una corda vermella. Si vols abraçar-lo has de ser a primera fila. Els periodistes acreditats i les autoritats han fet un passadís com el del 20S per que passéssim, han entès que era important que fóssim al davant doncs havien vist les abraçades d’aquets matí i les del migdia. El Jordi ha abraçat al president Torra, ha saludat a les conselleres, la Monica Terribas i s’ha fos en un petó amb la Txell. Els policies el van acompanyant cap a la porta, amb elegància el conviden a sortir de la Sala. Ho sabem, no és la primera vegada. S’acosta. L’abraço. Plorem. No cal dir-nos res però a cau d’orella li dic “Has estat immens”. Han estat només tres segons. Els policies que l’envolten insisteixen en que marxi i marxa. S’atura i entre dos agents del servei de seguretat estira el braç i ens agafem altre cop les mans, sembla que s’ha deixat alguna cosa i de cop diu: “Sobretot!!! Digues a Santa Perpetua que us estimo a tots”
Crec que es de justícia traslladar-vos el seu missatge perquè és per vosaltres. Us estima. L’estimem.
Joan Marc Flores. Martorelles