Diego Sola és professor i investigador a l’Àrea d’Història Moderna de la Universitat de Barcelona (UB). Llicenciat en Història (2010) i màster en Estudis Històrics (2012) per la UB. PhD Visiting Student a la Universitat de Cambridge (2013). Doctor en Història Moderna (2015) per la UB amb la tesi doctoral La formación de un paradigma de Oriente en la Europa moderna: la Historia del Gran Reino de la China de Juan González de Mendoza. A Santa Perpètua vindrà aquest 26 de gener a parlar sobre identitats locals d’ahir i d’avui. Centre Cívic El Vapor 21 hores.
Què ens explicarà Diego Sola en la conferència La infinitat de pobles que aplega el Vallès: identitats locals d’ahir i avui?
Veurem una visió una mica diferent del que és el Vallès de municipis perquè tenim aquella visió del Vallès gran de 62 municipis, després de la segregació recent de la comarca del Moianès, i explicaré una història del Vallès (Occidental i Oriental) a través dels pobles que van ser. És a dir d'aquells pobles que al llarg de la història han perdut la seva independència municipal. Aquest és el cas claríssim de Santiga que el 1847 va deixar de tenir ajuntament propi per agregar-se a Santa Perpètua, però també és el cas de moltes altres unitats de població del Vallès que expliquen l'altra història ja que no han arribat com a municipis al segle XXI però que mantenen una vida cultural, social i veïnal prou actives com aplecs i festes com la de Santa Prisca i que expliquen una altra història de la comarca i del territori.
Per què es dona aquest tipus de petits nuclis de població com Santiga?
Va lligat a la pròpia trajectòria del territori. El Vallès és una gran comarca que és repoblada a partir dels segles VIII i IX i, en aquell moment, es fa un repoblament dispers, de masies, i es formen les parròquies que són l'origen dels municipis. Es tracta d'esglésies com la de Santa Maria l'Antiga que amb el temps no acaben sent la parròquia del municipi. Però així com tenim municipis que coincideixen amb els termes parroquials, amb la circumscripció eclesiàstica, tenim poblaments dispersos de pobles de pagès, de masos i masies, que no han entrat en aquesta xarxa creació del segle XVIII i XIX i que arriba fins als nostres dies.
Són pobles que desapareixen com a municipis però continuen vius amb població com és el cas de Santiga?
El cas de Santiga és molt paradigmàtic perquè és una llei de l'Estat que en aquell moment decideix que per poca població, aleshores vivien 20 famílies, eren massa pocs per ser municipi independent i decideix la seva agregació a Santa Perpètua. Coincideix en el temps amb la formació de les províncies de l'Estat espanyol. També a la nostra comarca hem viscut el procés invers, la segregació de Badia del Vallès, el 1994, i la de Vilanova del Vallès als anys 80.
A la conferència parles d'identitats locals.
La parròquia era la circumscripció eclesiàstica i és la que va donar origen a les identitats locals, de poble. La gent se sentia del lloc on tenia l'església parroquial on anava a missa els diumenges i es trobava amb els seus amics i veïns i era l'espai de sociabilització. Amb les parròquies apareix la universitat que era l'agrupació dels caps de casa, dels caps de família, que es troben en un lloc (a la parròquia) per decidir sobre els aspectes col·lectius. La universitat a la baixa Edat Mitjana és la que acaba desembocant en una primera estructura de municipi, de construcció de territori i de fronteres. A Santiga s'aplega gent de Santa Perpètua i d'altres localitats veïns, que la consideren com un espai epicentre de la seva vida col·lectiva.
Santiga es troba al bell mig del Vallès, entre indústries, però es conserva.
Aquesta és la gran qüestió. Com amb carreteres, molts pocs veïns i molts polígons industrials ha aconseguit mantenir la seva identitat cultural i local molt forta. Té una història privilegiada perquè ha arribat al segle XXI amb aquesta identitat viva però d'altres al Vallès s'han perdut.
La conferència havia de tenir lloc inicialment en l'església de Santiga, com a historiador, què li sembla la rehabilitació?
Aquí hi ha hagut un esforç ingent perquè fas un viatge a moltes èpoques, amb una barreja d'estils. És una mostra clara del que és la recuperació del patrimoni històric i de la recuperació gràcies a la gent que demana que es mantingui i fer-s'ho seu. Santiga és un model paradigmàtic, mantenir costums com la de Santa Prisca és connectar-nos amb aquesta llarga història d'identitats, amb la baula dels nostres avantpassats. En aquest món globalitzat és seguir amb aquesta baula, amb aquesta cadena.
Foto: Diego Sola / L'Informatiu