Els aniversaris se celebren cada any però quan s’arriba a una xifra tan significativa com els cinquanta tenim la necessitat i, fins i tot l’obligació, de fer-ho amb totes. El Carles Berlanga és d’aquesta opinió i li ha tocat viure els cinquanta anys de l’Escola Tabor com a director del centre. Va començar a treballar a l’Escola Tabor l’any 1.989. Es mostra molt il·lusionat per compartir i mostrar tot el que aquesta escola ha aportat a Santa Perpètua i tot el que encara li queda per fer. En aquesta línia, l’eslògan triat per als cinquanta anys d’aquest centre concertat del municipi ha estat Passat que suma, present que multiplica. Amb aquest barceloní de residència però perpetuenc de sentiment parlem a l’Escola Tabor, on porta treballant vint-i-vuit anys en total.
L’Escola Tabor està d’aniversari, felicitats! Amb quines sensacions afronteu aquest curs tan especial?
Sobretot amb molta il·lusió! Quan fas cinquanta anys sembla que tens més ganes de celebrar-ho i, de fet, la gent espera que ho celebris. Hem organitzat tot un seguit d’activitat commemoratives per aquesta efemèride. Algunes d’elles seran obertes a tothom i esperem trobar-nos molts i gaudir plegats.
La inauguració formal ja està feta
Aprofitant que estem a principi de curs vam fer un acte d’obertura de les activitats del cinquantenari i vam convidar a representats de la Generalitat, de l’Ajuntament, de la Fundació Escola Cristiana a la qual estem vinculats i també a entitats culturals de la població, a pares i mares i a personal del centre. Va voler ser un acte institucional on la gent també va poder parlar dels inicis del centre i dels records de l’Escola. Vam poder visitar l’exposició dels cinquanta anys que ja roman oberta.
Passat que suma, futur que multiplica és l’eslògan dels 50 anys. Per què heu triat aquest lema?
Tenim la sensació que al llarg d’aquests anys hem anat sumant i, no és per menystenir el passat, però si abans sumava ara volem que multipliqui. Estem en un món globalitzat on les coses s’acceleren, també el propi coneixement i a l’escola volem multiplicar. Multiplicar les expectatives, els resultats i el que s’espera de nosaltres.
Com viu l’alumnat aquest aniversari?
Expectant perquè saben que la data és molt important per l’escola. Ells van formar part del primer acte, més intern, que va consistir en un esmorzar a base de pa amb xocolata, com es feia abans. Una manera de tornar als orígens. Poc a poc anirem fent activitats més festives i d’altres més pedagògiques. Volem que l’alumnat investigui sobre la història de l’escola i sobre els motius que la van fer néixer. També es farà algun projecte relacionat amb l’aniversari.
Per què va néixer l’escola?
L’Agrupació familiar del municipi i un conjunt de joves barcelonins interessats a introduir un nou model d’escola, més activa i innovadora es van trobar al voltant d’aquesta idea fins que el 2 d’octubre de 1967 va començar l’Escola Tabor, a l’antiga farmàcia de la cantonada del carrer del Pare Rodés amb Mossèn Camil Rosell. Poc a poc va anar creixent l’Escola Tabor.
Com ha evolucionat el centre des d’aleshores?
L’esperit fundacional continua igual. L’escola és una escola cristiana, catalana, apolítica i que pretén la formació integral dels infants. Els canvis han estat més en els modes o mètodes que utilitza l’escola a nivell pedagògic, didàctic i tècnic i, evidentment, dels canvis que venen proposats per l’administració. L’Escola Tabor ha anat adaptant el fons a les formes i ara podem parlar d’un moment de salt tecnològic i pedagògic important.
De quina manera s’està adaptat l’Escola Tabor a aquests canvis pedagògics?
Fa anys que moltes escoles duen a terme el treball per projectes. Nosaltres aquest any per primer cop ho hem sistematitzat a Primària. Fins aleshores ho hem estat fent poc a poc. Ho fem no perquè sigui una moda sinó perquè hem comprovat, gràcies a l’experiència d’altres, que funciona perquè els projectes no només son una manera de treballar sinó que els vivim com una finalitat en si mateix. Aprendre a treballar amb projectes implica un treball cooperatiu, una relació diferent amb els companys, un rol del mestre també distint i, entenem que és cap a on ha d’anar l’ensenyament. Això no vol dir que no fem classes d’allò que s’anomenaven magistrals o exàmens, segueix havent-hi però el treball habitual ha de ser aquest treball compartit amb assumpció de diferents rols per part dels alumnes.
L’escola és un agent important a la societat, quins són els fonaments de l’Escola Tabor?
L’Escola Tabor es defineix com a una escola cristiana, però entenem el cristianisme no com a una imposició sinó entenent que hem de presentar als alumnes que existeix el fenomen religiós, i que aquest fenomen presenta diferents formes. També som una escola catalana, que per sort totes ho són a Catalunya. Però a l’any 1967 ser escola catalana no era l’habitual i al darrera d’aquesta nomenclatura i havia tot un significat de lluita i de resistència. Per nosaltres ara ser escola catalana vol dir que l’alumne conegui i estimi la seva llengua, la seva cultura i el seu entorn. A partir d’aquí, oberts a totes les manifestacions. La llengua vehicular de l’escola és el català però volem que els nostres alumnes siguin el màxim de competents en castellà, i si podem; en anglès, i si podem; en francès.
Estem fent aquesta entrevista el dia dels docents, actors importantíssims en el dia a dia d’una escola. Com són els mestres de l’Escola Tabor?
Persones molt professionals i vocacionals. De bons professionals n’hi ha molts però si no tens aquesta vocació al darrera fas la teva feina de manera freda, asèptica... aquí a l’escola pretenem no ser-ho i intentem implicar-nos al màxim. Tenim clar que els responsables de l’educació dels fills són els pares i mares i a nosaltres ens cedeixen aquella part més formal i intentem fer-la amb un tracte molt humà i personal.
A més sent una escola tant petita, el caire esdevé més familiar...
Sí, sempre afavoreix. Som tretze classes, 365 alumnes, 255 famílies... és molt petita i ens acabem coneixent tots.
Arribat als 50 anys, alguna reivindicació?
Som i ens sentim part del servei públic. Som companys i som solidaris amb les escoles públiques però entenem que el govern a vegades ha fallat en el finançament. Des d’aquí les famílies han de fer unes aportacions monetàries cada mes perquè el que aporta la Generalitat és insuficient. No és una queixa, sinó una constatació. No ens agradaria que ningú deixés de triar l’escola que vol per als seus fills per no poder fer front a les quotes. Tot i així, a l’Escola hi ha famílies que, tot i no poder fer front a aquests pagaments segueixen a l’Escola gràcies a les aportacions de les altres famílies.
I el paper de les AMPA?
Fonamental per al funcionament de l’escola i vull aprofitar per dedicar-lis un sincer agraïment per la tasca de col·laboració que fan malgrat haver estat molt castigades administrativament. Se’ls hi ha encomanat tasques que no els hi corresponen i tot i això continuen incansables aportant el seu gra de sorra.
Perfil
Nom: Carles Berlanga
Any i lloc de naixement: 1966, Barcelona
Professió: Llicenciat en Història medieval.
Director de l’Escola Tabor
El Carles Berlanga és el director de l’Escola Tabor des de fa dos anys, quan va prendre el relleu de la Lourdes Jiménez. Abans, havia estat cap de secundària del centre i professor del cicle superior d’Infantil. Tot i viure a Barcelona sent Santa Perpètua com a pròpia i reconeix que li encanta la localitat i la seva gent. Apassionat de la lectura la reconeix com a una de les seves grans aficions i no se’n pot estar de dir que és una de les grans fonts de coneixement. Viu l’aniversari de l’Escola Tabor amb il·lusió i amb la responsabilitat que comporta ser el director d’una escola. “Vull fer el millor per als alumnes i tinc la tranquil·litat de tot un projecte al darrera que articula el que ja veniem fent bé i que, a partir d’ara, multipliquen. Estic molt agrait a tota la gent que em va precedir que han aportat molt”, explica. Està casat i té dues filles.
Foto: L’equip directiu de l’Escola Tabor al vestíbul del centre. D’esquerra a dreta: Idoia Ruiz, Imma Mallol, Carles Berlanga (director), Muntsa Mercadé i Èrika Jiménez / Josep Cano