El 18 de novembre és el Dia Mundial per prevenir l’explotació, els abusos i la violència sexuals contra els infants i el 19 de novembre és el Dia Nacional contra l’abús sexual infantil. Aurelio Álvarez és un veí de Santa Perpètua que va patir abusos sexuals entre els deu i els catorze anys per part del rector de la seva església a Barcelona. Ha estat 42 anys callat, sense dir en veu alta tot el què va passar, però ara amb ajuda psicològica ha assolit la força suficient com per enfrontar-se a aquesta veritat cruel i passar de víctima a supervivent. El camí ha estat molt difícil i solitari, segons ens comenta en aquesta entrevista que concedeix per visibilitzar l’abús sexual infantil, ajudar a altres víctimes perquè sàpiguen que no estan soles i perquè la societat lluiti per eliminar-lo.

Quan ets conscient que havies patit abusos sexuals?
Van passar quan jo tenia entre deu i catorze anys i en aquells moments ets un nen i no entens el què està passant. En vaig ser conscient quan era adult, comences a entendre coses, però he estat 42 anys en silenci. Recordo que quan vaig ser plenament conscient que havia estat una víctima va ser al 2018. La periodista Cristina Fallarás va encetar la campanya #cuéntalo el 8 de març perquè les dones denunciessin abusos, violacions, i va haver-hi homes que es van apuntar a explicar que havien patit abusos sexuals quan eren nens i molts d’ells en l’entorn de l’església i aquí va ser quan em vaig atrevir a escriure i quan vaig ser plenament conscient que jo n’era una víctima. 42 anys després. I així vaig encetar el procés d’afrontar-m’hi i de transitar de víctima a supervivent.

Et defineixes com a supervivent?
Sí. Ets víctima i quan aconsegueixes assumir aquest paper de víctima i tot el què has viscut passes a ser supervivent perquè això no es supera mai, mai es repara, sempre hi és i t’afecta durant tota la vida.

Qui era l’abusador, el victimari?
José Mariné Jorba, el rector de l’església Sant Fèlix Africà a Barcelona on jo era escolà entre 1976 i 1980. Jo ja era escolà a l’església de la meva escola que estava al carrer Princesa. Allà tot va ser meravellós, les monges que ens donaven la catequesi eren meravelloses, vam fer la primera comunió i cinc amics ens vam fer escolans. Un cop es va obrir l’escola pública al meu barri i vam canviar de centre vam pensar que podíem anar a l’església del barri a fer d’escolans. Ens van acceptar i aquí el rector era José Mariné Jorba, el victimari. Un dia, quan menys m’ho esperava, em va cridar al despatx i va començar l’horror. Va abusar de mi i va fer-ho durant quatre llargs anys. Ell justificava que així era com Déu volia que els homes ens améssim. Et manipulava. T’anul·lava i pensaves que estava bé. Tenia deu anys i al meu barri sortir de l’església era marginar-te. Encara que pensaves no torno mai, l’entorn, amb un pare militar, en l’època que va passar, amb tots els amics allà i hi tornava. Tot i així recordo que em barallava amb el rector. Era rebel.

Quines seqüeles t’ha produït?
Moltes i diverses. Tinc moltes malalties, la majoria d’elles posttraumàtiques, físiques i psicològiques. Però també em va comportar problemes de convivència a casa, addiccions a les drogues, al sexe, compres compulsives... El meu pare era militar de l’exèrcit i vivíem en pavellons militars, amb setze anys vaig marxar de casa perquè el pare em feia la vida impossible, vaig estar vivint al carrer, tornava per temporades però tornava a marxar perquè la situació amb el pare era insuportable. Però el pitjor és que et transforma en una persona que no sap sociabilitzar. Em costa molt mantenir relacions d’amistat i de parella. He perdut molta gent meravellosa que ha passat per la meva vida i que he perdut pel meu comportament derivat dels abusos patits i sé que he fet molt de mal a persones que m’he estimat.

L’entorn d’una víctima d’abusos sexuals es pot adonar que alguna cosa passa?
Depenent de l’entorn, sí, perquè a més pots explicar-ho a la primera. Jo no en vaig ser capaç perquè vaig pensar que si li deia a la meva mare agafaria la pistola del meu pare i li buscaria la ruïna a ella. Al meu pare, membre de l’exèrcit, ni se’m va passar pel cap. Tot el meu entorn estava allà, els meus amics també eren escolans i jo era el més gran i, il·lús de mi, vaig pensar que si abusava de mi a ells els deixaria. Un cop vaig fer la denúncia i un periodista va investigar es va destapar un entramat de pederastes que jo ni m’imaginava i els meus amics i d’altres també havien estat víctimes. Aquella era l’Església de l’horror.

Quan poses la denúncia?
El 2023. Un periodista del diari El País em va entrevistar i em va aconsellar que posés la denúncia a l’arquebisbat de Barcelona tot i que el rector hagués mort el 2010. Aquella entrevista no va tenir repercussió. Al final em vaig decidir a fer la denúncia, amb molta por de tornar a un lloc on hi havia sotanes, això sí. Vaig posar-la i es va iniciar una investigació i un procés canònic. Allà vaig explicar que el vicari de l’església, Pere Muñoz, era coneixedor dels abusos sexuals del rector perquè en un viatge que vam fer a Portugal el sacerdot va abusar de mi i quan sortia de l’habitació dels escolans, que alguns tenien les seves famílies en el viatge, vaig veure la seva ombra a la porta. Ell estava jubilat i l’arquebisbat el va entrevistar i ho va reconèixer. A partir d’aquí es va destapar que el rector José Mariné Jorba tenia un pis a la Vila Olímpica on portava víctimes, nens i nenes, per abusar d’elles i oferir-les a altres religiosos. Jo no hi vaig anar mai. No tenia ni idea. Però ara sé que fins i tot beates d’aquella església hi portaven al pis a les filles que es volien formar per a monges i el rector era el seu mentor. Mira si era manipulador que tenia a les mares sota la seva influència. Ningú podia sortir de la seva zona de domini.

Què podem fer com a societat per protegir les víctimes d’abusos sexuals?
Cal educar des de petits perquè les estadístiques demostren que és en l’entorn familiar on es produeixen un de cada cinc infants abusats. Cal educar la societat. Ens sentim molt sols, quan expliques els fets la gent es desentén perquè no sap com afrontar-ho. Encara que siguin els teus amics o familiars és molt difícil d’acceptar. Vivim en una societat malalta en la qual es permeten aquests abusos. Ens omplim la boca que als nens no se’ls toca, que s’han de protegir, però cal educar les famílies, els entorns i la societat.

Teniu mitjans per afrontar psicològicament aquesta situació quan ets conscient de ser una víctima?
Un cop l’arquebisbat va reconèixer que era una víctima m’ha facilitat psicòleg i ajuda econòmica per pagar el lloguer ara mateix. Jo tinc una incapacitat laboral total per les seqüeles que em van concedir al 2005. En cap moment del procés se’m va passar pel cap dir que era víctima d’abús sexual infantil. A Serveis Socials de l’Ajuntament també m’estan ajudant. La sanitat pública està desbordada per atendre casos de psicologia i vull agrair que he pogut fer teràpia amb la Mònica Adamuz, aquí a Santa Perpètua, que és amb qui he pogut fer tot aquest trànsit de víctima a supervivent. He de dir que l’arquebisbat de Barcelona és dels que més estan dedicant per reparar les víctimes, tot i que l’església espanyola sempre ha mirat d’amagar-ho tot. A altres zones no fan la mateixa feina amb les víctimes, segons m’han explicat altres supervivents.
El Congrés estudiarà un canvi legislatiu perquè els delictes sexuals greus contra menors no prescriguin.
Sí, jo he sigut partícip. Vaig ser un dels impulsor del Cercle d’abús sexual infantil de Podem Catalunya que el va portar al Parlament i ara ha arribat al Congrés dels Diputats. Sé que costarà però aquests delictes no poden prescriure. Espero que s’aconsegueixi.

Per què has volgut exposar-te públicament amb aquesta entrevista?
Amb el meu testimoni puc ajudar a altres persones, a mi també em fa bé. Però, quantes persones a Santa Perpètua han patit abús sexual infantil? Potser així donen el pas de parlar amb el pare, amb la mare o si ja són més grans de denunciar. Els mitjans de comunicació són fonamentals per expandir aquest missatge i què millor que un supervivent explicant la seva experiència per fer comprendre a aquelles persones que són víctimes que ho són i aquelles que no, perquè puguin entendre’ns una mica millor.

Perfil

Nom: Aurelio Álvarez Tejada
Any i lloc de naixement: 1966, Sidi-Ifni (Sàhara)
Professió: Pensionista

Aurelio va néixer al Sàhara Occidental perquè el seu pare, militar de carrera, hi estava destinat quan era una de les províncies d’Espanya. Amb set anys arriba a Barcelona i tres anys més tard comença el seu horror dins de l’església del seu barri. És veí de Santa Perpètua de Mogoda des de 2011 després d’un periple de situacions de vida en alguns casos extrema. Situacions que són conseqüència dels abusos sexuals als quals el va sotmetre el rector de l’església de Sant Fèlix Africà de Barcelona. La seva vida es divideix en tres parts. Fins als deu anys és una etapa feliç. Dels deu fins als 52 és tot un cúmul de situacions doloroses i des de 2023 és la supervivència.

Foto: Aurelio Álvarez dona la cara per ajudar a combatre l'abús sexual infantil / Josep Cano