El poeta Enric Casasses visitarà Santa Perpètua aquest diumenge 14 de maig per rebre l’homenatge de l’Associació d’Amics de Santiga en l’edició XXXIII d’Homenatge als poetes i XXXIX Festa de l’Arbre, declarada Festa cultural d’interès local. Aquest autor s’ha convertit en un autèntic punt de referència dins el paisatge poètic català i el seu nom s’ha fet un lloc entre els imprescindibles de la literatura catalana de les darreres dècades, segons destaca Amics de Santiga. Casasses no és tan sols un poeta sinó que és un recitador. En aquesta entrevista reconeix que els poemes se’ls sentia al cap com la música parlada perquè per a ell la paraula escrita és un apunt però la paraula té so i per això considera que els poemes estan fets per dir-los. Va començar a recitar abans d’escriure i segueix pensant que és la manera plena de la poesia.

Amics de Santiga li ret homenatge aquest diumenge com a poeta. Què li sembla que entitats locals facin aquest tipus de reconeixement?
Em fa molta il·lusió rebre un reconeixement d’una entitat que he conegut a través d’aquesta festa que em dedicaran a Santiga.La regió sí que la conec més o menys, però em fa molta il·lusió d’anar a una cosa així, més petita, que no pas les grans mogudes. Tinc una amiga de Palau i més o menys he passat per aquí, però no conec gaire Santa Perpètua o sigui que serà una manera de conèixer aquest paratge del Vallès. En tinc ganes de venir i tant.

Com definiria la seva poesia, si és que es pot definir o qualificar?
No es pot definir, és molt difícil. Vaig provant formes diferents per anar provocant continguts diferents i em surten coses molt serioses, altres amb molt d’humor, sempre jugant una mica amb la possibilitat de les paraules i els significats. Música dels significats. Jugant amb el sentit de les coses, per jugar, per veure, per trobar, amb tot el misteri.

Es planteja la poesia com un joc intel·lectual?
No, intel·lectual no. Hi entra tot, el sentiment, les sensacions, no va a una part de l’home, va a la persona sencera. La poesia ho afecta tot, hi ha una part física del so, de les paraules i una part intel·lectual del sentit, una part de sentiment, una part de visió, i entre tot, és l’intent de parlar a la persona sencera.

La poesia dona per viure?
Jo m’he plantejat sempre no viure de la poesia, sinó viure amb ella. I entre tots dos anem fent la viu-viu, a èpoques he hagut de fer feines de tots colors, perquè va molt justa la cosa per arribar al lloguer i tot. També he escrit prosa. Durant una època vaig fer un diari d’uns pocs mesos.Tinc articles, també. El que no he fet mai és novel·la. Teatre també en tinc un parell d’obres, però jo ho considero com poesia amb aquesta forma de teatre, perquè és una poesia, també.

Ha fet de traductor i en alguns llocs diuen que també és un descobridor de talents?
Re-descobridor, diguem, de coses que havien quedat una mica oblidades, com el Juli Vallmitjana, o molt oblidades, com el Eduard Girbal Jaume, que els vaig elogiar amb algun article i van sortir editors interessats i s’han publicat, i han funcionat bé, aquests llibres. I també la poesia de la Víctor Català, que només semblava coneguda per la prosa. S’haurien de reditar moltes coses, perquè no és que estiguin desconegudes, però estan una mica arraconades, i si no vas a la Biblioteca de Catalunya o a algun lloc així, no les trobes. Hi ha una riquesa d’escriptors i de coses enormes a casa nostra.

Ha viscut a molts llocs. Això l’ha influït a l’hora de la seva creativitat literària?
Bé, conèixer altres mons, com han sigut bàsicament França, Anglaterra i a Alemanya, i una mica a Mèxic, també, però menys llarg... sempre és enriquidor conèixer altres formes de menjades de coco d’estil diferent i tot. M’ha anat bé, però, vaja, ara estic ficat aquí, a Catalunya. Però tot allò de la vida és enriquidor. El poble, la ciutat, la natura... Tot va sumant.. el que visc, i incloent-hi el que llegeixo i el que veig,
de pintura i d’espectacle i de tot. Tot el món cultural que anem rebent.

En quin moment de la vida es troba?
Es veu que m’he fet vell. La qual cosa m’ha agafat de sorpresa. No m’ho esperava. Però em trobo amb el mateix, completament casat amb l’escriptura i la poesia i la lectura i una mica la música també, completament ficat amb aquesta onda de l’escriptura.

Va ser la pandèmia un temps fructífer pel que fa a la seva creativitat?
Vaig fer un poema semillarg que es diu A Pes de Braços, que al final s’ha publicat dintre d’un llibre Soliloquis de nyigui-nyogui, que reuneix poemes llargs. Vaig estar tancat amb la meva mare, que tenia quasi cent anys, i vaig escriure això, que no parla directament de la pandèmia ni de res, sinó més aviat de la possibilitat d’una revolució igualitària i independent i lliure.

Enric Casasses és un recitador i ha editat antologies gravades. Per què li agrada aquesta faceta que altres poetes ni es plantegen?
La poesia és l’art de la paraula i la paraula plena és dita. La paraula escrita és un apunt. La paraula té so. I el poema, quan es realitza plenament, és quan el dius. Jo he començat abans a recitar que a publicar. Me’ls sentia dintre el cap, al principi, els poemes, com la música parlada. I, llavors, això quadra amb la música. La poesia i la música devien néixer juntes quan eren cançons i prou. Totes dues es despleguen amb el temps.
La poesia amb música va perfectament bé si va bé. També pot ser que una tapi l’altra i no s’entengui res. Però sí, he fet coses amb músics diferents i recitals sol, també. M’agrada molt. La poesia en veu alta
és la poesia plena.

Les plataformes digitals permeten fer arribar la poesia a més gent?
Més o menys no ho sé, però arribes d’una manera diferent. A mi m’agrada també, perquè és gent que et diu que no en llegeixo mai però m’ha agradat sentir-ho. A mi m’ha pescat un altre tipus de públic que es pensa que la poesia és una cosa intel·lectual, complicada i que s’ha de tenir no sé quins coneixements. Això és fals, sinó que són alguns poetes que són més professors que poetes. Ara recites en un lloc que hi ha tres persones i l’endemà ho veuen 30.000 pel YouTube o per on sigui. És una situació diferent d’abans, però des que van existir els micròfons i els enregistraments ja va començar a ressurgir la poesia en veu alta. No només jo, sinó molts.

Ha recitat poemes propis i d’altres?
Sempre que siguin poemes que els faci meus com si els digués jo. El dir els poemes, al contrari del que és el teatre, no has de fer un personatge, has de ser tu, el personatge és tu. Si jo dic un poema del Vinyoli o de la Clementina Arderiu, soc la Clementina Arderiu, soc jo que el dic, com si fos meu el poema, no he de fer teatre. He de dir-ho jo.

Quant sent un poema propi amb música i cantat per un altre què sent?
És com una sensació molt estranya, però, bona, que el poema ja no és meu, que ja corre sol, ja vola per la seva banda. No l’he d’aguantar jo sol.

Té una faceta important com a traductor...
En una època la feia com a forma de guanyar-me la vida, simplement, i li deien traductor de fer feines, o sigui que em donguin el que sigui. Però després el que he fet és anar triant coses de poesia interessants que les he proposat jo als editors. Diferents poetes, William Blake, Max Jacob, Kenneth Patchen. Al final... quan la inspiració no ve i la musa no ve, el que fem és ballar amb la musa d’un altre, o sigui traduir. I a vegades entremig arriba la musa.

Perfil

Nom: Enric Casasses i Figueres
Lloc i any de naixement: Barcelona, 1951
Professió: Escriptor, poeta i traductor

Enric Casasses és poeta, escriptor i traductor. Ha viscut a Barcelona, l’Escala, Tenerife, Montpeller, Nottingham, Llumessanes (Menorca) i Berlín. Des de 1997 torna a ser a Barcelona. Recita habitualment l’obra poètica pròpia i la d’altres,contribuint d’aquesta manera a recuperar el caràcter oral de la poesia. Des del 1972 ha publicat una vintena de poemaris, entre els quals destaquen Començament dels començaments i ocasió de les ocasions, Calç, Uh, Coltells, Que dormim?, T’hi sé i El nus la flor. Els seus poemes llargs es troben recullits al volum Soliloquis de nyigui-nyogui. Ha obtingut diversos premis, com el de la Crítica de Serra d’Or (1993), el Premi Nacional de Literatura (2012) o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2020).

Foto: Enric Casasses i Figueres a casa seva envoltat de llibres / Josep Cano