hola

L’Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda ha commemorat el Dia Mundial de les Persones Refugiades que se celebra el 20 de juny. Per sensibilitzar a la ciutadania de la situació de les persones refugiades i visibilitzar-la s’han dut a terme dues xerrades i una peça teatral al Centre Cívic El Vapor. A més, el Consistori ha fet un recull de lectures vinculades a la jornada que es poden consultar al web municipal. Una de les activitats programades ha estat a càrrec del periodista de TV3 Lluís Caelles que ha estat cor­responsal a Ucraïna durant la invasió de Rússia. Caelles ha passat més d’un mes al país i l’Informatiu s’ha trobat amb ell per parlar de la seva vivència a diferents punts d’Ucraïna, la crisi dels refugiats i la situació real de la guerra.

Has estat tres cops a Ucraïna. Vas marxar del país, però vas haver de tornar-hi. Com ho vas afrontar?
Sí, hi hem estat tres cops. Hi vam anar quan s’anava acumulant la tensió a les fronteres, hi vam estar nou o deu dies. No passava res, el país estava tranquil i vam marxar perquè no pots tenir equips sobre la zona si no ets la BBC, per exemple. Al cap de cinc dies va tornar a pujar molt la tensió, vam sortir disparats cap allà i hi vam estar uns vint-i-cinc dies. Els primers dies no passava res, però de sobte va esclatar la guerra. Vam estar informant, però ens van ordenar marxar. Tres setmanes després vam tornar-hi amb els russos retirats de Kíiv i amb la tensió acumulada a altres zones. Quan vam haver de tornar per tercera vegada ens vam trobar un país totalment devastat, amb la gent arruïnada material i anímicament i això va ser un cop duríssim.

En el moment que va esclatar la guerra, que estaves allà, què és el que més et va impressionar?
A mi el que més em va impressionar és com, de la nit al dia, perquè va ser així, Kíiv va passar de ser una ciutat vibrant amb els seus restaurants oberts, on la ciutadania feia la seva vida amb normalitat... a ser una ciutat morta. Amb la gent tancada a casa, al metro, als refugis antiaeris, etc. Els nostres traductors van marxar, òbviament. Ens vam quedar sense transport, sense hotel... I anàvem per Kíiv, una capital europea, on no hi havia ni un cotxe, ni una persona. Va començar a escassejar el menjar i te n’adones com és de fràgil tot quan passa això.

Un dels moments teus com a corresponsal que han estat importants va ser quan vau aturar una connexió en directe per uns milicians ucraïnesos. Vas patir per la teva vida?
A veure. Intentàvem entrar en directe als informatius, al Telenotícies, migdia i al vespre, i això va ser al migdia. Havíem passat un checkpoint on ens van escorcollar uns milicians armats innocents i els vam demanar permís per si podíem fer una connexió des d’allà. Òbviament, la resposta va ser que no i vam buscar un altre lloc. Al cap d’un moment va venir la milícia local i els vam convèncer que érem una televisió, que no teníem objectius militars i ens van dir 10 minuts i ja està. Vam gravar un fals directe d’emergència i ens vam quedar allà a esperar a entrar en directe des de Barcelona. I vaig veure de cua d’ull que els milicians del checkpoint venien. Es van adreçar a tot l’equip que estaven allà i a mi em van deixar sol i vaig decidir continuar la connexió. Van cridar “Talleu, talleu”. Tot això en directe a Catalu­nya i per tant, va crear una certa alarma i es va fer viral. Però jo no vaig arribar a patir per la nostra vida. Vaig pensar que podíem acabar al calabós, això sí.

Quin ha estat el moment més dur de la teva cor­responsalia a Ucraïna?
Hi va haver un dia que estàvem editant a l’hotel i va irrompre un escamot de soldats. Ens van tirar a terra. Ens van tenir molta estona a terra, braços i cames oberts i el cap mirant a terra perquè buscaven espies russos. Vam cridar “som premsa, som premsa”, però pensaven que hi havia espies russos infiltrats i ens van tenir allà una estona. De totes maneres, quan vaig veure que eren ucraïnesos, doncs em vaig calmar una mica i efectivament, ens van tenir mitja hora allà, però després es van retirar al veure que no hi havia res allà a l’habitació.

Estar allà té impacte físic i emocional per coses com aquestes. Com conviuen les emocions per tot el que implica una guerra amb la feina que ha de desenvolupar un periodista?
Mira, sempre hi ha el dilema de “I tu com et blindés emocionalment?” Bé, jo discrepo d’aquest plantejament. Jo crec que no t’has de blindar. Tu has d’anar obert. És a dir, els nostres són relats emocionals, no són relats purament tècnics, bèl·lics. Per tant, tu has d’anar allà obert, veure-ho, viure-ho. I si no estàs obert no ho vius i no ho expliques. Sí que és veritat que a vegades veus molta destrucció. Veus ciutats arrasades, veus gent morta, pots veure infants morts. Però, a mi, el que sempre m’enganxa la pell són sempre els vius, que són la gent que carreguen tot el dolor, de la destrucció, de la violència, dels difunts, dels morts i de les persones estimades que han desaparegut. És gent que ha hagut d’abandonar casa seva.

Parlant d’aquestes persones, la guerra d’Ucraïna és la que més persones refugiades en menys temps ha produït. Com has viscut aquest fet allà?
Qui van poder copsar tota la magnitud d’aquesta desgràcia i d’aquest col·lapse humanitari van ser els companys nostres que estaven a la frontera polonesa o a la frontera moldava. No cal oblidar que també hi ha els desplaçats, persones que han canviat de lloc i s’han desplaçat a l’est del país per estar relativament més segurs. És la part dolorosa de la guerra perquè la guerra destrueix i s’enduu gent. S’endú vides, però els que queden vius són els que carreguen a vegades per generacions.

Com us rebien als periodistes la societat d’allà?
Nosaltres no vam tenir cap problema pel fet de ser periodistes. Al contrari. Hi havia qui, per qüestions d'intimitat, demanava que no enregistressin. Òbviament, la situació era de fragilitat i vulnerabilitat. Però molta gent ens demanàven que expliquéssin al món què estava passant i després hi afegien que si ho expliquen els russos ho farien a l’inrevés. És a dir, que des d’aquest punt de vista, jo crec que la gent veia la premsa com una aliada. El seu convenciment era que estaven atacats de manera brutal i injustificada i només volien que algú ho expliqués.

I tu, que ja has estat a altres conflictes bèl·lics, com la guerra de Gaza al 2014, la mateixa realitat es veu molt més diferent a través de la pantalla, com ho veu la societat general, que sobre el terreny?
És una observació molt interessant. La visió dels periodistes sovint és esbiaixada, i no per vocació, sinó perquè si vas a cobrir una guerra, tu busques la guerra. I en un país tan gran com Ucraïna hi ha llocs on hi ha devastació, dolor, duresa i violència extrema, i hi ha llocs que no. Però sí que és veritat que a vegades nosaltres anem a buscar els llocs on hi ha hagut la major destrucció, els llocs més afectats, els llocs on hi ha suposats crims contra la humanitat, posem el focus en aquests llocs. El fet d’haver-hi estat més temps et permet tenir més perspectiva i haver explicat quan les situacions han estat normals. Per exemple un company redactor va parlar d’un grup de música que tocaven i que intentaven reconstruir una mica la seva vida.

Com veus actualment la situació?
Aquesta és la pregunta que es fa tothom. No ho sé. Jo crec que tenim guerra per setmanes, per mesos i potser per anys. Recordem que la guerra del Donbass va començar el 2014 i estem al 2022. Mentre Putin tingui aquesta determinació de neutralitzar. Ucraïna seguirà fent guerra. I és trist, però dos exèrcits van posant gent al front i entrant en una guerra per veure qui és capaç de suportar més morts. I la gent va morint poquet a poquet. La situació no és gens optimista.

I hi ha previsió que hi tornis?
Sí. Aquesta guerra durarà. Des del moment que té molt interès les conseqüències sobre Europa, el món, i nosaltres, a la tardor hi tornarem. Crec que quan compleixi un any haurem d’aprofitar aquesta efemèride per tornar-la a revisitar a fons i veure què és el que està passant. Allà hi tornarem. Jo poso la mà al foc.

De perfil

Nom: Lluís Caelles Garreta

Any i lloc de naixement: 1966, Isona

Professió: Periodista i professor

Lluís Caelles és un periodista català que treballa actualment a la secció d’Internacional de TV3. També treballa com a professor a la facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Al llarg de la seva vida ha dirigit i presentat els Telenotícies de TV3, ha estat editor del canal de notícies 3/24 i corresponsal a Brussel·les. Caelles també ha treballat al circuit català de TVE, a premsa escrita i a la ràdio. L’any 2022 va rebre el premi Unicef pel reportatge Els nens dels camions, un audiovisual que explica la dura ruta que segueixen centenars de nens marroquins fins arribar a Barcelona. El periodista és un dels autors del llibre Fukushima, crònica d’un tsunami nuclear, una obra que recull la cobertura informativa de la catàstrofe que es va produir l’any 2011. Caelles ha estat un dels enviats especials de TV3 a Kiev durant l’inici de la invasió russa d’Ucraïna.

 

Foto: Lluís Caelles ha estat corresponsal de TV3 a Ucraïna i ha vingut a Santa Perpètua per explicar les seves vivències / Josep Cano

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

Marta Bellés: ''La Festa Major és un esdeveniment per a tothom''
Marta Bellés: ''La Festa Major és un esdeveniment per a tothom''

Marta Bellés, una jove de la localitat de Tiana, ha estat la guanyadora del Concurs de Cartells de [ ... ]

"Visito als majors de 80 anys de Santa Perpètua per conèixer la seva situació i oferir-los els serveis municipals"

La Regidoria de Benestar Socials i Atenció a les Persones ha posat en marxa el projecte Millora de [ ... ]