En aquesta edició, l’entrevista de l’Informatiu s’ha confeccionat a partir de la trentena de preguntes que un centenar d’alumnes de cinquè de Primària va formular als jugadors del DKV Joventut Jordi Trias i Pere Tomàs durant la trobada que van mantenir a Santa Perpètua el 3 de març.  La xerrada inaugurava el cicle de trobades amb esportistes d’elit i persones públiques que la Regidoria de Comunicació organitzarà durant aquest curs i que pretén inculcar en els més menuts valors com el treball en equip, l’esforç i la superació. Els infants, de les escoles Bernat de Mogoda, la Florida i Santiga, van compartir a la Sala de Plens una bona estona amb els jugadors d’aquest històric club ACB, el primer català a guanyar una Copa d’Europa de bàsquet.

Quan ereu petits, com compaginaveu els estudis amb els entrenaments?
Pere Tomàs (PT): Primer de tot sempre han sigut els estudis. Quan vaig arribar a Badalona amb tretze anys i vaig deixar la família a Mallorca, els meus pares sempre em deien: ‘si a l’escola no vas bé, tornaràs a casa’. Quan ets esportista et pots lessionar, no saps mai què pot passar. Crec que és necessari tenir altres coses, perquè el bàsquet no saps mai quan es pot acabar.
Jordi Trias (JT): Jo amb vint anys vaig deixar la meva família per marxar un any cedit a Múrcia, vaig estar totalment sol, en una ciutat desconeguda per a mi. El bàsquet és un món sacrificat. Des de fora, només es veu la imatge positiva, però la veritat és que es requereix d’esforç i molt sacrifici.

Encara sou estudiants?
JT: Jo no i la veritat és que tinc la intenció, un cop em retiri, de continuar amb els estudis. És un dels aspectes de la meva vida que m’he quedat amb les ganes de continuar i ho faré.
PT:  Jo estic estudiant INEF, per ser professor d’educació física als col·legis. Aquest any l’he deixat una mica més aparcat, però espero l’any vinent reprendre els estudis i treure’m aquesta carrera.

Com és el vostre dia a dia?
JT: Normalment entrenem un cop o dos al dia; al voltant de les deu i a les sis de la tarda. Tot té una mica de relació; al matí fem una mica d’entrenament més de físic, treball de musculació, tir... I a la tarda, en canvi, fem més entrenament de cinc contra cinc i per conèixer una mica el proper rival. Normalment, el treball és bastant rutinari.
PT: Nosaltres ens llevem, anem a esmorzar primer de tot, després igual que vosaltres aneu a l’escola, a nosaltres ens toca anar al Pavelló; entrenem fins a l’hora de dinar; dinem, descansem una mica i a la tarda ens tornem a posar.

La vostra feina és compatible amb la vostra vida social i familiar?
PT: Has de deixar de fer coses que fa la gent de la teva edat. Jo tinc 21 anys i els meus amics tenen més temps lliure; si jugues a bàsquet a un alt nivell t’has de cuidar i no pots sortir el cap de setmana ni quedar sempre que t’agradaria amb els amics; vam decidir fer això i sabem que té els seus avantatges i els seus inconvenients
JT: Jo des que tenia quinze anys no tinc un cap de setmana lliure.

Feu vacances a l’estiu?
JT: Depèn de les seleccions; si ens convoquen no tenim estiu; l’any passat no vaig estar convocat i vaig tenir moltes vacances, pero fa dos sí que vaig ser-hi. En el cas del Pere, l’any passat va ser el seu primer estiu lliure; sempre havia estat convocat a les diferents categories. És un exemple més del sacrifici que s’ha de fer.

És difícil ser jugador de bàsquet professional?
JT: Qualsevol cosa a la vida és difícil i en bàsquet hi ha molta competència; vosaltres si voleu ser uns bons professors o uns bons advocats, també heu de treballar dur, tot requereix d’esforç a la vida, això és el que heu de tenir molt clar.

Pere, ets el capità de l’equip, tens una responsabilitat afegida?
PT: Sí. Ho has de saber portar, tractar amb l’equip i crec que els meus companys m’ho han posat molt fàcil i tots m’estan ajudant.
JT: El Pere és el capità més jove de l’ACB i crec que el més jove de tota la història de l’ACB.

Heu guanyat al Barça?
PT: El Jordi ha jugat molts anys al Barça i ells, professionalment, ens han guanyat més cops. Però quan era més jove, quan jugava al cadet i al júnior de la Penya, els hem guanyat nosaltres més vegades a ells.

Penseu que podeu guanyar la lliga?
JT: Està complicat. Penso que, en global, estem fent una temporada bastant bona, però hi ha equips amb molt més pressupost que el Joventut com el Barça, el Madrid i el Caja Laboral i difícilment pot guanyar la lliga un equip que no sigui un d’aquests tres.

Per què us costa tant guanyar el Barça?
JT: Perquè segurament és el millor equip d’Europa, té els millors jugadors i és un equip molt difícil de guanyar, però jo crec que el pròxim partit de la Penya, a casa, contra ells els podem guanyar.

Recordeu quin va ser el vostre primer títol?
PT: Va ser la Copa del Rei que va guanyar el Joventut l’any 2008 a Vitoria. Quan en Rudy jugava a la Penya.
JT: Va ser una Supercopa d’Espanya l’any 2005.

Us faria il·lusió anar a uns Jocs Olímpics?
JT: Sí. Segurament el somni més gran que tinc és poder participar en una Olimpíada perquè ha de ser increïble estar al mig d’aquest esdeveniment.
Quan jugueu un partit ho feu amb il·lusió?
PT: Sempre quan juguem un partit ens fa molta il·lusió perque estem tota la setmana preparant-lo i quan arriba el moment, amb el Pavelló sempre amb molta gent, tens moltes ganes de fer-ho bé, sobretot d’intentar que les coses surtin bé, i per a nosaltres sempre que juguem un partit intentem disfrutar al màxim.

Us agrada com entrena en Pepu Hernández?
JT: Penso que és un entrenador que ja porta al món del bàsquet molts anys i això es nota. La veritat és que és un plaer poder treballar amb ell; de tots els entrenadors podem aprendre, i amb en Pepu estem aprenem tots molt.

Jordi, t’agradaria jugar a l’NBA?
JT: M’hagués agradat provar l’experiència de l’NBA almenys un any per veure què és realment; és un món completament diferent i evidentment que sí.
Com et vas sentir quan vas guanyar l’MVP a la Copa del Rei?
JT: Segurament, professionalment és el moment que més recordo de la meva carrera, va ser fantàstic, sobretot pel fet de guanyar la Copa del Rei que va ser increïble i a més a més tenir la sort que em nomenim MVP. Va ser molt maco.

Quants punts anoteu per partit?
PT: No sempre anotem els mateixos punts, però el més important és treballar per a l’equip. Hi ha partits que et surten millor i fas més punts i altres que no et surten tan bé i fas menys, però encara que no anotis has de seguir treballant i això és el més important, que si no anotis que estiguis bé en les altres coses.

Jordi, et va agradar jugar al Barça?
JT: Sí. La veritat és que per a mi era un somni i el vaig complir i em sento molt orgullós d’haver-hi jugat.
Esteu contents del punt on heu arribat?
PT: Jo crec que mai has d’estar content del tot, en tot en la vida, sempre s’ha de millorar. És un error pensar que has arribat al màxim de les teves possibilitats; sempre has de pensar que pots fer-ho millor i cada dia entrenar i treballar per assolir els teus reptes, això és el que et farà millorar.

Jordi, el pas del Barça a la Penya t’ha suposat alguna dificultat? L’aficionat l’ha entés?
JT: El Joventut era un equip que sempre m’havia caigut en gràcia; és cert que a alguns aficionats segurament no els ha fet molta gràcia perquè, vulguis o no, hi ha rivalitat entre els equips, però penso que en global la gent ho ha entès bé i jo ho tenia molt clar que el Joventut era per l’equip que volia fitxar. A més, tinc la meva vida aquí a Barcelona i era magnífic per a mi poder continuar i a més en un club com la Penya, encara millor.

Foto: Pere Tomàs i Jordi Trias, jugadors del DKV Joventut - Josep Cano