hola

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 0.00 (0 Votes)

15 de setembre de 2015 //

L’any 1940, quan el soroll de la guerra tot just s’estava apagant, va néixer la nostra generació. Des d’aquell moment fins ara, les nostres vides han estat un quadre on els records i les vivències hi ha anat posant color. Després de 65 anys, aquest quadre, com les nostres vides, ja són una obra d’art única però amb molts elements comuns.

Amb aquesta perspectiva val la pena que ens deturem uns minuts i mirem enrere. Que aprofitem, per tant, per recordar allò que ens ha fet i ens ha portat on som avui.

Dels nostres primers anys de vida, de la dècada dels 40, segur que recordem coses com la “Cartilla de racionament”, aquell sucre aterrossat, la xocolata amb aquelles preses tan gruixudes i aspres, el pa negre i les farinetes. O bé aquells esmorzars de vianda amb cansalada fregida al foc de terra. Tot plegat, amb una olor tan característica que se sentia fins i tot pels carrers i que, segur que a hores d’ara, encara molts podem recordar com si fos avui. Potser perquè van ser uns anys difícils en els que el menjar era escàs, tenim també molt presents aquelles pomes i peres tan grosses i brillants que menjàvem a la festa de final de curs del col·legi.

També apareix en la nostra memòria “L’Orfeó”, tocat de mort pels efectes de la Guerra Civil. Just al costat era on, en aquells anys, hi havia el camp de futbol del poble. Era durant els partits que allà s’hi jugaven quan els marrecs esperàvem amb delit que, a la mitja part, els jugadors ens deixessin veure un glop de gasosa. Aquest glop era, per a nosaltres, com un glop de vida per la nostra infància.

En aquests anys doncs, qui no recorda els diumenges a la tarda, quan anàvem a “doctrina” i ens donaven una assistència per poder anar a veure les pel·lícules del “Rin-tin-tin” al Sindicat Vell. I també, quan era l’època, passàvem per les cases per fer el “Serra vella” on, a canvi de serrar i cantar la cançó, aconseguíem ous i diners, entre altres regals.

I durant els anys 40 va ser important la transformació que va patir l’entorn de l’església, el punt central de bona part de les nostres vides. Es van enderrocar l’antiga rectoria i les escales per pujar a l’església. Per cert, si algú no ho recorda, la runa d’aquests enderrocs ràpidament va tenir una nova utilitat. Va servir per omplir el terreny on, posteriorment, es va construir l’actual camp de futbol, al costat de la riera. I, parlant de futbol, els aficionats a aquest esport segur que buscant una mica en la memòria encara es recorden dels campionats del món que es van disputar a Río de Janeiro. Uns partits que seguien amb atenció per la ràdio, això sí, els que en tenien.
Tot plegat ens condueix als anys 50. Estàvem en plena dictadura i la nostra vida quedava marcada pels cants diaris del “Cara al sol” a les escoles nacionals i la celebració del “mes de Maria”, per exemple; i els partits de futbol improvisats de la plaça Nova o els que jugàvem a l’altra costat de la riera.

D’aquests anys, qui no recorda la Festa de Sant Isidre, quan la quitxalla, un mes abans, ja s’encarregava d’anar a buscar la llenya per fer el foc en honor al sant. Al mateix temps, i com a anècdota, també tenim present les picabaralles que s’originaven pel “robatori” de la llenya que feien els components dels diferents varals del poble. Unes picabaralles que, massa sovint, acabaven a cops de roc i amb algun que altre nyanyo al cap, tot i que, afortunadament, mai va arribar la sang al riu. Un dels moments més emocionants d’aquesta festa, que també ha passat a la història, era quan la vigília de la celebració anàvem al Sindicat a buscar els petards que ens pertocaven segons la llista de participants a cada foc que es feia per tot el poble.

Una altra de les celebracions que recordem d’aquesta època és la plantada d’arbres que, al cap dels anys, acabaria per crear, sense potser ni saber-ho, el parc Municipal on, tan la nostra com les següents generacions hem gaudit plenament d’ell, a voltes en solitari, a voltes en conjunt. Per exemple, amb el tradicional ball que s’hi feia amb els discos del Ramón “cadernera”. Us recordeu d’ell?

No oblidem tampoc l’enrenou que es va organitzar al poble amb la visita de la “Mare de Déu de Fàtima”, que varem rebre amb els carrers engalanats i les voreres pintades de blau i blanc.

Va ser durant aquells anys en els que es va inaugurar el Centre Parroquial, quasi tan gran com nosaltres. La construcció d’aquest espai va ser també, paral·lelament, la construcció de bona part de la nostra joventut. Quantes hores, molts de nosaltres, hi varem passar tot fent teatre, ballets o sardanes. Al costat del Centre Parroquial també hi havia un altre important punt de trobada de la joventut i la cultura. Es tracta del vell local del “Coro”, que va servir per acollir a la joventut de l’època. Aquests anys van ser els d’efervescència dels cants corals d’en Clavé, del teatre del poble i de les colles, que normalment ballàvem a la plaça de l’Església els dilluns abans de començar la quaresma. També d’alguna manera, a la “sala de dalt” del “Coro”, va ser on molts de nosaltres varem aprendre a ballar en parella.
A mitjans d’aquesta dècada, les condicions econòmiques ens van portar de dret a la incorporació al món laboral. En aquella mateixa època, ves qui ho diria avui en dia, el més normal pels nois era començar a treballar i a aprendre un ofici als 14 anys. En el cas de les noies, el destí era també a la fàbrica, al despatx o bé, aprendre a cosir i les labors.

Va ser durant aquests anys quan pràcticament tots nosaltres vam poder començar a conèixer els nostres símbols d’identitat: la senyera, la història real de Catalunya, les cançons prohibides, com la “Santa Espina”, i la llengua catalana, que alguns començàvem a llegir tímidament i amb molta dificultat.

Entre els anys 60 i 70 les nostres vides van abandonar la infantesa i la joventut. Pràcticament tots ens varem fer grans de cop. Les nostres vides van canviar radicalment. I és que pràcticament tots ens vam casar, fet pel qual, mica en mica, les nostres vides van anar prenent camins diferents. El temps doncs, ens va anar desconnectant els uns dels altres.

A mitjans dels anys 70, vam ser testimonis del final del franquisme. Afortunadament, tot i néixer al mateix temps que nosaltres, la seva vida va ser més curta. Amb el final del franquisme vam entrar de ple a la democràcia. Això va ser, per pràcticament tota la nostra generació, una novetat. Una nova experiència d’una cosa, la democràcia, que tan sols l’havíem sentit anomenar de lluny.

Per aquest llarg camí i, fins arribar a l’actualitat, hem anat carregant anys a l’esquena. A banda d’això, durant aquests 65 anys també hem anat deixant pel camí a companys de viatge. Amics i amigues de la infància que avui no ens acompanyen però que nosaltres també els recordem i els tenim presents. Per això, amb el seu record i sense oblidar-los, esperem poder celebrar aquesta trobada i recordar-ne els millors moments.
Esperem doncs, tots plegats, convertir aquestes pinzellades de records en la imatge de les nostres vides.

Nascuts l’any 1940.



0
0
0
s2sdefault