Detalls

Publicat el 17 Novembre 2023

El 24 de novembre al Centre Cívic La Rambla i en el marc de la programació del 25N, Gabriela Atencio oferirà la xerrada Feminicidios y agresiones sexuales: repunte de casos en la postpandemia. Retos y desafíos para su tratamiento y erradicación. Des de l’observatori que dirigeix Feminicidios.net, Atencio és coneixedora d’una realitat sobre violència sexual i femenicidis que va més enllà dels titulars de successos i que va a l’arrel de la problemàtica. Un problema social i estatal en el qual estem fent tard per atallar i que necessita amb urgència mesures educatives i preventives. A la xerrada es centrarà molt en quins aspectes podem millorar per erradicar la violència sexual sobretot en infants i adolescents.

L’augment de feminicidis ens ha de preocupar?
Sí, hem d’estar preocupats. Hi ha dos elements claus per reforçar la lluita contra la violència masclista. D’una banda, la post pandèmia, que va portar un augment de casos. I de l’altra, el negacionisme de la violència masclista, no sols instal·lat en el poder polític, amb partits com Vox governant amb el PP a algunes comunitats, sinó en la societat. L’últim baròmetre de la joventut ha determinat que un 20% dels joves homes considera que no existeix la violència masclista, i això és molt perillós perquè estem davant d’un rearmament de la violència masclista. Aquests dos elements ens han de fer veure que hem d’augmentar les campanyes de sensibilització i prevenció amb tota la població i s’ha d’incloure ja en els currículums escolars l’educació afectiva i sexual i l’educació en igualtat per a poder atallar el problema en les pròximes generacions.

Dirigexies Feminicidio.net, què és el que feu?
Bé, Feminicidio.net és un observatori de la societat civil organitzada, va néixer en el 2010, com associació el 2016 i el 2020 vam crear l’escola abolicionista internacional que és un projecte per sensibilitzar i prevenir la tracta amb finalitats d’explotació sexual, que és un problema molt seriós. Catalunya és la comunitat autònoma més sensibilitzada amb el tema del feminicidi. Aquí es porta un registre de feminicidis i es consideren casos oficials que no es tenen en compte en la resta de l’Estat, segons la Llei de Violència de gènere vigent.

Quines són les dades a Catalunya?
A Catalunya els feminicidis es mantenen en uns quinze casos anuals, però la violència sexual ha crescut molt, és dels territoris on més ha crescut. En l’Estat Espanyol han augmentat els feminicidis i estem amb un risc que tornem a xifres de la dècada passada.

Les lleis actuals són bones normatives?
En els últims deu anys la violència sexual ha augmentat un 90%. Això vol dir que hem arribat tard per a una llei estatal integral i que la violència sexual requereix no solament un tractament integral i especialitzat sinó un treball de prevenció des de primerenca edat i a través de l’educació afectiva i sexual i la coeducació. Estem arribant tard en un moment d’augment preocupant de la violència sexual. Els experts estan advertint que té una relació amb la pornografia.

El consum de pornografia?
La pornografia s’ha convertit en l’educació sexual. El buit que tenim en l’educació afectiva sexual els adolescents l’omplen amb la pornografia. Segons les estadístiques, els nens i les nenes comencen a veure pornografia per raons diferents als deu anys. La veuen a Internet i és una pornografia violenta. Segons algunes estadístiques, el 86% de la pornografia que circula lliurement a Internet és violenta. Es veuen violacions amb total impunitat. Estem normalitzant delictes sols perquè es veuen a través de vídeos. I aquesta normalització de la violència sexual està canviant el comportament dels i les adolescents i s’estan normalitzant formes de violència sexual que abans no les consideràvem com a tal pels efectes de la pornografia en el consum dels i les menors.

Ho estem fent malament gairebé tot...
No sols ho estem fent malament, estem arribant tard. Hi ha moltes preguntes que sorgeixen de com atallar el problema de l’educació, com enfrontar-nos a l’educació afectiva i sexual i com educar als nens i a les nenes perquè entenguin que és nociu per a ells i que no és bo que prenguin la pornografia com a referència. Perquè el que hem vist també és que la prohició no funciona. Encara que els prohibeixin tenir mòbils i a les seves cases tinguin eines que no els permetin l’accés a pornografia, els arriba per una altra banda, pels companys d’escola, pels amics. No és un problema sols de les famílies, és un problema que hem d’enfrontar socialment. El consum de pornografia en menors fa que les nenes estiguin exposades a ser agredides sexualment, però els nens estan exposats a ser agressors i els pares i les mares estan preocupats per aquesta situació. Com enfrontar-nos a aquest problema és bastant seriós i ha d’intervenir-hi l’estat. Hem de prendre cartes en l’assumpte.

I aquestes cartes passarien, entre altres, per educació en els centres educatius?
Bé, jo crec que cal atacar el problema en diferents àmbits. D’una banda, l’educació afectiva i sexual en els centres educatius. D’altra banda, és importantíssim que els pares i les mares tinguin una relació fluida amb els seus fills i filles. Si bé és cert que a l’adolescència es busca més l’autoritat dels semblants i és molt difícil abordar aquest tema si no hem tingut una educacióper a enfrontar-nos com a pares a parlar naturalment d’aquests temes. És comprensible que sigui una situació incòmoda per a pares i per a mares. Però crec que cal fer un esforç i els centres educatius i l’educació afectiva i sexual no ha de ser solament per als adolescents, sinó que l’hem de tractar socialment en Ajuntaments com el de Santa Perpètua on hi hagi una escola per a educadors i per a pares i mares per a veure com ens enfrontem a tallar l’accés de la pornografia violenta als adolescents i als nens i a les nenes. I de trobar la manera que comprenguin que aquesta pornografia que veuen no és bona. Però hi ha una altra tasca que li correspon a l’Estat. La pornografia no hauria d’estar lliure en Internet. No. Hauríem de començar per un primer pas que és que hauria d’estar totalment inaccessible per a menors.

És a dir que necessitem una llei que controli la pornografia, però ja.
Ja, absolutament. El PSOE portava en el seu programa abordar la limitació de l’accés a la pornografia a menors. Ho va deixar pendent i esperem que el pròxim govern prengui cartes en l’assumpte perquè Feminicidio.net com a observatori compareix en el pacte d’Estat en la comissió de diputats i de senadors i en l’última compareixença ja ho advertim i vam dir. No podem deixar pendent aquest tema. Estem dient que en els últims deu anys ha augmentat la violència sexual un 90% i que la pornografia violenta està canviant el comportament dels joves en les relacions afectives i sexuals i s’estan normalitzant unes certes formes de violència sexual. El govern té el repte d’abordar aquest tema i amb urgència.

Des dels mitjans de comunicació es pot educar?
Tenen un paper clau en la sensibilització i haurien de complir un paper més important en la prevenció de la violència sexual. Als mitjans només apareixen la notícies de successos, no les de moviments socials que volen abordar el problema. No es planteja aquest problema de la manca d’educació sexual i de la pornografia com a substituta perquè hi ha interessos. La indústria de l’explotació sexual. Si seguim així i no es prenen mesures radicals i serioses, aquestes estadístiques de violència sexual i de feminicidis continuaran augmentant.

S’han incrementat també les que es fan en grup.
Sí, sí, sí. El nostre observatori va ser el primer a l’Estat espanyol que va abordar el tema de les agressions sexuals en grup. El 2016 amb el cas de San Fermines vam veure que no era un cas aïllat i tenim registrats gairebé 300 casos en quatre anys i compleixen una sèrie de patrons: es cometen a l’estiu o en festes populars; hi ha un líder en el grup; hi ha com un pacte; un percentatge alt es planifiquen, i un percentatge important es graven i després es comparteixen a les xarxes socials o es puja a portals pornogràfics. Això és molt greu i molt seriós. Malgrat que no representa un percentatge molt important dels tipus de violència sexual, un 5%, en els últims cinc anys s’han comès més de 2.000 casos. Això és una barbaritat. I estem registrant agressions sexuals múltiples amb casos molt seriosos a Catalunya, que a més deixen en les víctimes seqüeles per a tota la vida.

La violència és un fenomen de la societat actual?
És un problema de la violència patriarcal que és ancestral i és una forma de dominació i de control sobre les dones. No hem de perdre de vista el marc. La violència sexual i el feminicidi són les dues formes més extremes en les societats patriarcals i no hi ha cap societat en el món que es deslliuri de feminicidis ni de violència sexual. Per això és tan important abordar-ho com una qüestió d’estat i com una qüestió fonamental per a la seva erradicació. Cal tenir en compte que les agressions sexuals que es denuncien són la punta de l’iceberg perquè només es denuncien entre un 11 i un 15% de les agressions sexuals. La majoria dels casos no és un sàtir que agredeix a una dona al carrer sinó que són pares, germans, oncles, cosins, professors, amics de la família i de la víctima. Això fa més difícil la denúncia.

Perfil

Nom: Graciela Atencio Rodríguez
Any i lloc de naixement: 1968, Mercedes, Argentina
Professió: Periodista

Graciela Atencio dirigeix Feminicidio.net, observatori contra les violències masclistes i l’Escola Abolicionista Internacional amb seu a La CIBA, Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. Durant més de dues dècades ha exercit de periodista a Argentina, Mèxic i Espanya. El 2003 la seva vida va canviar radicalment arran de la investigació periodística dels feminicidis de Ciudad Juárez. Des d’aquell moment s’ha centrat en la investigació i l’estudi del feminicidi. Feminicidio.net ha obtingut el reconeixement d’ACUNS (Academic Council of the United Nations) pels seus informes i la seva classificació de tipologies de feminicidi. També dirigeix GeoviolenciaSexual.com, laboratori, investigació i estudi de les violències sexuals des d’una perspectiva multidisciplinar. És autora del llibre Feminicidio, el asesinato de mujeres por ser mujeres.

Graciela Atencio oferirà una xerrada en el marc de la programacio del 25N / Josep Cano

Detalls

Publicat el 03 Novembre 2023

Ens trobem amb la Bienve Navarro, l’Àngels Valls i el Magname Konte a la Granja Soldevila. Tots tres, juntament amb el Pepe Almansa, que no ha pogut assistir a l’entrevista, han format part del programa Mentoria Social. Se saluden i es pregunten com els hi va, si hi ha alguna novetat a les seves vides i es fan algun recordatori. Com a persones mentores, l’Àngels i la Bienve han acompanyat, i encara ho fan, al Magname a resoldre alguns aspectes de la seva situació al país, a aconsellar-li pel que fa a formació laboral i, sobretot, li han donat una xarxa de suport que li ha permès millorar el seu dia a dia. Amb ells parlem de la seva participació en el programa Mentoria Social.

Què us va moure a participar al programa Mentoria Social?
Bienve Navarro (B.N.): Inicialment poder tenir una experiència nova, participar d’una iniciativa de voluntariat, però, també, sentir que ajudes a algú. Tenia ganes de fer-ho sense plantejar-me res més especial.

I en el teu cas, Àngels?
Àngels Valls (A.V.): Sempre m’ha agradat ajudar a la gent i aportar el meu granet de sorra en projectes solidaris. Vaig conèixer el programa de Mentoria social gràcies a una notícia a l’Informatiu i, com que tenia temps, vaig aprofitar l’oportunitat. Perquè al final, això ha estat una oportunitat per tots els que hem format part.

Per a tu, Magname, com a mentorat, què n’has tret del programa?
Magname Konte (M.K.): Tot... El grup de mentors, l’Àngela, la Bienve i el Pepe, m’han ajudat moltíssim, moltíssim. En el meu cas va ser gràcies al Punt d’Acollida i Informació (PAI) de Santa Perpètua i a l’Alba, la persona que està al capdavant. Ella va ser qui em va recomanar formar part del programa i no saps quant li agraeixo. M’han ajudat a regularitzar la meva situació legal, han intermediat per mi en aspectes importants a la feina, amb l’administració i també en l’àmbit de formació i xarxa.
A.V.: El Magname va arribar a Santa Perpètua el 2017 i tenia moltes dificultats, sobretot amb l’idioma, amb nosaltres ha pogut participar en classes d’alfabetització i ha conegut millor el funcionament de l’administració, a ser més autònom i guanyar seguretat en el seu dia a dia al nostre país.

Quant temps fa que us coneixeu?
B.N.: Aproximadament un any, potser més. Però nosaltres vam decidir que, tot i que la nostra participació al programa havia finalitzat, havíem de mantenir el contacte i la relació amb el Magname com a grup. Ell també hi va estar d’acord. Després de veure com ha aconseguit regularitzar la seva situació, ens agrada trobar-nos i que ens expliqui com li va i nosaltres també li expliquem com ens va. També ens truquem si qualsevol de nosaltres necessita ajuda. El grup ha canviat ja a una relació de xarxa on tots intercanviem allò que sabem o podem fer.

Amb vosaltres es pot dir que el programa ha aconseguit el seu objectiu?
B.N.: Ha estat un punt de partida d’una relació que segur durarà més enllà. El Magname està entrant a poc a poc a la nostra xarxa social i nosaltres som com un punt de referència per a ell. És cert, que la idea de la mentoria és, senzillament, ser mentor i arribar allà fins a on tu vulguis amb l’objectiu principal que la persona nouvinguda conegui gent del seu entorn, parli i practiqui l’idioma i pugui conèixer Santa Perpètua a través dels nostres ulls. Amb el Magname ens va passar que vam veure que, sobretot necessitava alfabetització i molt de suport per regularitzar la seva situació així com mediació amb alguns aspectes amb la seva feina.

M.K.: Jo tenia moltes dificultats per explicar-me amb el meu cap a la feina i sentia que no podia dir les coses com havien de ser i era molt frustrant. El meu grup de mentors va guiar-me, assessorar-me i fins i tot es va reunir amb el meu cap per solucionar algunes situacions. Ara, cada vegada parlo millor, entenc millor i comença a ser tot més fàcil. Tinc un record molt fort en què l’Alba, la persona referent del PAI, em deia, ‘això passarà Magname, això només és ara. Amb el temps tot anirà millor, parlaràs millor, entendràs millor i tot es posarà a lloc...’ i jo pensava que seria impossible. No tenia esperances, però ara, comença a ser així com em deia. Ara tot comença a ser més fàcil. I semblava impossible... A la feina ara, escric quan he d’escriure, entenc el que he d’entendre i em faig entendre també.

Per què decideixes venir a Espanya?
M.K.: A Malí no tenia cap futur ni cap esperança per mi i la meva família. A Santa Perpètua tinc un germà i decideixo venir per poder viure. Vaig arribar en pastera des del Marroc. Va ser una experiència terrible on vaig patir la pressió de la policia del Marroc, l’horror del mar, on vaig veure la mort de prop d’altres persones com jo i on vaig haver de malviure al carrer durant dos mesos. Vaig arribar a Tarifa després de travessar la frontera patint ferides pels ferros de la tanca... Després vaig estar a Córdoba i finalment Barcelona i Santa Perpètua. Molt camí, moltes coses, sense ningú, sol, sense casa, sense menjar amb pluja... Ara tinc un contracte de 40 hores a una rostisseria de Santa Perpètua, he pogut tornar aquest estiu al meu país, tornar a veure a la meva dona a la qual vaig deixar a Mali embarassada de la nostra filla i he conegut a la meva filla. Després de tots aquests anys... soc aquí.
A.V.: El Magname ens va mostrar la realitat que veiem per televisió i que ens sembla llunyana, però que és real. Ha treballat moltíssim per arribar on és i s’ha guany­at tot el que ha aconseguit. Nosaltres com a mentores sentim que l’hem ajudat molt i que, a partir d’ara, disposa de moltes més eines per continuar el seu camí. Tot i això, no és fàcil.

Què ha suposat per a vosaltres ser mentores?
B.N.: Hi ha hagut moments que no han estat fàcils, però com a experiència és bona i n’aprens. Ha estat un aprenentatge vital que ens ha mostrat una problemàtica real, la de la immigració. Una cosa és veure què passa a través d’un minut de crònica a la notícia i una altra molt diferent és conèixer de primera mà totes aquestes dificultats, en tots els seus àmbits. Per a mi, que hàgim estat tres persones, mentores del Mangmane ha estat un encert. Primer, perquè comparteixes experiència, però també dubtes, i allà on un no arriba, arriba l’altre. També, comptar amb un home mentor, en el nostre cas amb el Pepe, ha estat important en alguns casos.
A.V.: Hem vist les dificultats que suposa la burocràcia per a persones nouvingudes, fins i tot per a nosaltres ajudar-lo ha estat difícil. No ho tenen gens fàcil... sumat a que ho han deixat tot als seus llocs d’origen.

Recomanaríeu l’experiència?
B.N.: Sí, però has d’estar molt segur que vols fer-ho i tenir el temps per dedicar-te. Nosaltres, com deia, hem tingut la sort de ser un grup de tres. Tots hem pogut aportar els nostres coneixements. L’Àngela, com és mestra, va poder ajudar el Magname amb l’alfabetització i tots, hem aportat el nostre granet de sorra. Ho recomano totalment. En el meu cas, agraeixo l’experiència viscuda i n’he après moltíssim tot i que, per ara, no en vull fer una de nova. Vull acabar amb el Magname tot el que hàgim de fer. No perquè no sigui una experiència bona sinó perquè crec que ara val més la pena implicar-me en aquesta relació.
A.V.: Jo també agraeixo totes les experiències viscudes perquè, a més, ell ens ensenya molt. Ens explica coses de la seva cultura, del seu poble, de casa seva, de la seva família i ens obre un nou món sense moure’ns de casa. Hem après i aprenem molt amb el Magname. Per a mi ha estat increïble. Amb el Magname no hem viatjat, el viatge ha vingut a nosaltres i ha estat molt real permetent-nos connectar amb una problemàtica actual i cruel.

Fins on penseu que el vostre suport ha arribat per a la millora de la situació del Magname?
A.V.: L’hem acompanyat a la feina, ajudat a parlar amb el seu cap, hem mediat en algunes situacions i sobre tot ha conegut gent a través del nostre contacte que l'està ajudant a fer xarxa i a dirigir la seva vida com a ciutadà perpetuenc.
B.N.: Que pugui conèixer altra gent del municipi és bàsic per sentir-se integrat i que forma part de l’entorn. Al final es tracta de trencar la barrera de l’idioma i de totes les barreres existents i intentar, intentar, intentar.

Perfil

Nom: Bienve Navarro / Àngels Valls / Magname Konte.
Any i lloc de naixement: 1957, Badalona / 1965, Santa Perpètua / 1986, Mali.
Professió: Jubilada / Mestra / Sector de la restauració

La Bienve, l’Àngels i el Magname es van conèixer gràcies a la Mentoria Social, un programa de l’Ajuntament de Santa Perpètua i la Generalitat de Catalunya. L’objectiu és relacionar a persones del municipi amb altres nouvingudes per tal de donar-los suport i acompanyar-les per tal que disponguin d’una xarxa social i afavorir la plena autonomia i el benestar emocional de les persones migrades. En el cas d’aquest grup es pot dir que ha estat una experiència d’èxit que ha aportat molts beneficis personals i emocionals a ambdues parts.

Foto: D’esquerra a dreta, la mentora Bienve Navarro, el mentorat Magname Konte i la mentora Àngels Valls / Josep Cano

Detalls

Publicat el 20 Octubre 2023

La xef Ada Parellada és una coneguda activista de l’alimentació saludable, dels plats tradicionals, de la cura dels aliments i de la lluita contra el malbaratament. Això l’ha portat a no conformar-se amb fer la seva lluita des del seu restaurant, sinó que dedica molt de temps a accions diverses de sensibilització ja sigui a mitjans de comunicació, escrivint llibres, oferint receptes de cuina o fent tallers per conscienciar sobre la importància de retornar el valor als aliments. Per això creu que és vital que tothom s’interessi per l’origen dels aliments que posa a la cistella i insisteix en el gran poder que tenen els consumidors. Comprar aliments de proximitat i conèixer els productors són dos aspectes vitals i que, segons diu, poden fer canviar el món.

Dissabte 21 d’octubre, oferiràs un show cooking a la plaça del Mercat. Què faràs?
Doncs mira, cuinarem. Cuinarem uns aliments fresquíssims, aliments del mercat, i farem un parell de platets. Senzills, perquè clar, estem allà a fora, no tenim gaire estris, però és que per cuinar tampoc necessites grans coses, només ganes, bons aliments, una miqueta de traça i deixar-te anar, i per tant, a qualsevol racó es pot cuinar un plat magnífic, sobretot, insisteixo, si tens aliments tan exquisits i tan frescos com són els de mercat.

El fet de ser xef és per tradició familiar?
Totalment. Jo és que no puc plantejar-me un altre ofici, perquè penso que vaig néixer gairebé dins d’una olla. Des de ben petita he estat entre aliments, amb la fresa del restaurant, el soroll dels clients parlant, veure la gent sucant pa! Jo penso que els que hem nascut en famílies de restauradors vivim una vida absolutament contrària a la gent normal. Treballem tots els diumenges, treballem totes les festes a guardar, a les nits... De ben petita ja saps fer un sofregit i després t’empeltes d’aquest neguit, d’aquesta frenètica vida de la restauració.

Menjar ens agrada, però pot cuinar qualsevol?
Hem de cuinar tothom. Per una banda, per seguir una dieta equilibrada i saludable. Per una altra, per mantenir el nostre patrimoni culinari. A més, perquè així, a casa sempre hi ha aromes que després generen aquesta nostàlgia tan necessària. I després, perquè cuinar et puja l’autoestima. Perquè quan fas un plat tu sol i dius mira el que he fet, doncs això és impagable. I a més perquè gràcies a cuinar som homo sapiens perquè el fet de transformar els aliments va fer possible ocupar tots els racons del planeta. Nosaltres mengem arròs, però arròs cuit. Si el menjéssim cru, ens moriríem. Cuinar allarga la vida útil dels aliments, garanteix la seguretat alimentària. Per tant, és imprescindible cuinar, mantenir aquesta habilitat, aquesta autonomia, no dependre de la indústria alimentària. I ja veuràs com serem més feliços cuinant.

Hi ha aliments que s’han de tenir sempre a casa?
La gràcia és que cada casa té els seus aliments fetitxes. Però sí, el més important és anar a mercats, ja t’ho dic ara. Deixar-te seduir pel coneixement i pels aliments que el mercat t’ofereix i aventurar-te cada dia en una nova aventura culinària. És a dir, anar fent com passos. Primer començaràs amb una senzilleta truita, però després en aquesta truita hi voldràs posar unes patates i després hi voldràs posar unes verdures i t’aniràs deixant anar. Començar pel més bàsic i anar pujant graons. I a partir d’aquí jo no et diré pas quins són els aliments imprescindibles. Ja t’ho aniràs fent a la teva manera, sí que has de tenir una miqueta de base culinària, però també una miqueta de nevera, poques coses a la nevera perquè, al contrari del que pugui semblar, és quan la imaginació es desferma i quan el repte és superior. Ara què faig amb això? Doncs si tinc això, ho resolc amb això, amb el que trobo. I si els aliments són bons, has superat el repte i tens una recepta nova al calaix.

Hi ha ingredients com la sal, l’oli, que sempre hem de tenir, no?
No ens hem de quedar sense. Clar. De fet, jo soc partidària de tenir una nevera bastant buida i un rebost molt, molt curull, molt ple de coses. Perquè la nevera s’entén que són aliments que tenen una caducitat curta i no ens podem permetre el luxe de llançar res. Però els mateixos aliments, el típic pit de pollastre o la típica pasta que sempre tens, amb espècies, amb herbes, amb alguna llauna que tinguis, fas un plat extraordinari.

Com ho hem de fer perquè sigui un menjar saludable, quan es plantegem fer un plat?
Ja de petits ens ho han ensenyat a les escoles que hi ha una piràmide d’alimentació que t’indica que la teva dieta ha de ser bàsicament centrada en cereals, arròs, pasta, patates, i després que ha d’haver-hi força presència de les verdures. I amb menys mesura, la proteïna animal. Si mires aquesta piràmide i la compares amb el nostre patrimoni culinari tradicional, això no deixa de ser una paella, uns fideus a la cassola i tantíssims plats que trobaràs tant a la nostra tradició culinària com a la tradició culinària italiana, francesa, europea en general. I no oblidem els llegums, que estan molt, molt, molt presents a la nostra dieta i que a vegades els deixem més arraconats i ens poden donar boníssims plats supersaludables i molta alegria.

Un dels teus objectius és fer arribar a la gastronomia aquesta estima, aquesta passió que tu sents per la cuina a tothom?
Sí. Nosaltres hem de fer com una secta, saps? Anar captant adeptes, anant captant fidels. Em preocupa molt el fet que la mandra ens domina i que ens deixem portar per l’excusa de manca de temps, per arraconar les cassoles. No cal canviar les teves prioritats. Si tu ets una persona que tens cura dels amics, de la família, que t’agrada fer esport, que ets una persona que sempre t’alimentes culturalment, que t’agrada la lectura, el teatre, el que sigui, totes les aficions i totes les obligacions i la responsabilitat no les deixarem aparcades per fer un sofregit, però en canvi hem d’intentar que la mandra no ens domini i que la cuina sigui quotidiana i habitual a casa nostra, perquè donarà moltes satisfaccions, a l’hora que, insisteixo, crearà aquesta aroma familiar que ens lliga i que ens satisfà tant quan el recuperem. A vegades pensem que cuinar és tenir molts ingredients, molts estris, grans habilitats, dominar moltes tècniques, i cuinar no és això. Cuinar és enfrontar-te amb la cassola, no tenir-li por, il·lusionar-te amb els aliments, ser agosarat amb les barreges i deixar-te anar i ja veuràs quina satisfacció i quina sensació plena de triomf, d’èxit. Jo crec que els que ens dediquem a la cuina hem d’insistir molt perquè això és divertit.

Cuinar fa que prenguem consciència de la importància de cuidar els aliments i de cuidar la terra?
Cuinar et porta a estimar els aliments. A tenir curiositat pels aliments. I això et portarà a voler saber d’on venen aquests aliments, com han estat elaborats, i vas perfeccionant el paladar exigint millors aliments i sempre va absolutament lligat als aliments que s’han elaborat prop de casa. Després tens el següent pas, que és voler conèixer el productor. Et va portant a més, a més i a més, i a interessar-te més pels aliments. I si no és així, ho hem de provocar, perquè en el nostre cistell hi va el destí de molts productors propers. I en el destí i en la supervivència d'aquests productors propers també hi va l’equilibri territorial. És com un dòmino. Hem de ser conscients a l’hora de què hi posem al cistell.

Ets coordinadora de la campanya Gastrorecup. Fa poques setmanes vas venir a Can Perico.
Hem d’actuar des de la restauració per mirar de conscienciar. El quid de la qüestió és tornar a recuperar el valor dels aliments. I això ho fem quan veiem els ulls del productor, quan veiem l’esforç que hi ha al darrere, quan coneixem el què ha costat fer aquests aliments. A banda de l’impacte mediambiental que genera el malbaratament en la situació d’emergència climàtica que estem vivint i que no ens podem permetre. Cada aliment per ser produït ha generat una despesa de recursos naturals que no n’hem pas sobrats. Però a l’hora, quan el llencem, la gestió de residus d’aquests aliments genera moltíssimes emissions de CO2. La solució passa per intentar equilibrar la producció amb el consum. I això potser ja no pertoca al consumidor final, però hem de recordar-li que té molt poder amb allò que posa el cistell. El que una persona posa al cistell és gairebé política. Gairebé política. És a dir, pots modificar el sistema alimentari amb la teva compra. Ha de ser una compra conscient. I una manera fàcil de fer una compra conscient és fer una compra de proximitat. Voler saber, interessar-nos d’on ve allò que comprem. Quan més lluny més impacte medi ambiental té. No tenim alternativa. Hem d’anar pel bon camí.

Perfil

Nom: Ada Parellada
Any i lloc de naixement: 1967, Granollers
Professió: Restauradora

Filla de la Fonda Europa de Granollers, establiment amb més de 250 anys d’història. L’Ada es va muntar al 1993 el seu restaurant Semproniana, al mig de l’Eixample de Barcelona, al llarg de la seva vida ha obert una dotzena d’establiments de restauració. També ha escrit una vintena de llibres de receptes i, fins i tot, una novel·la, Sal de vainilla (2012). SOPES és la darrera publicació, que tot just surt de l’olla. Enguany és comissària d’una exposició sobre la pregunta Per què mengem com mengem? al Museu de Ciències Naturals de Granollers. És coordinadora del Gastrorecup, una campanya sensibilitzadora de la Generalitat en contra del malbaratament alimentari a la restauració. Patrona de la fundació Espigoladors i de la Fundació ASCA, Acció Solidària contra l’Atur.

Foto: La xef Ada Parellada al seu establiment Semproniana / Josep Cano