Proactiva Open Arms té com a principal missió “rescatar del mar a totes aquelles persones que intenten arribar a Europa fugint de conflictes bèl·lics, persecució o pobresa”. Així ho expliquen al seu web (www.proactivaopenarms.org) i a tot arreu on els donen veu. Aquesta entrevista amb el coordinador d'operacions d'Opem Ars, Gerard Canals, n’és un exemple, però també la xerrada que van fer el passat 16 de novembre al Centre Cívic Can Folguera o les diferents activitats de la programació estable a les escoles de Santa Perpètua en les que hi són presents.


Quin és l’inici de Proactiva Open Arms?
Al setembre de 2015. Va començar per donar resposta al que estava passant a les fronteres entre Grècia i Turquia on persones, que bàsicament provenien de Síria, fugien de la guerra i com part de les vies de terra les havien anat tancant els governs europeus, van decidir tirar-se al mar. Això va provocar una sèrie de morts, d’ofegaments i alguns d’ells molt notoris, com el cas de l’Aylan. Nosaltres treballàvem a una empresa de salvament i socorrisme i quan vam veure aquestes imatges vam decidir que podíem, com a mínim, intentar fer alguna cosa. Vam anar a Grècia pràcticament sense res a veure què passava i des d’aleshores no hem parat mai.

En aquests anys heu salvat més de 60.000 vides.
Primer vam créixer dins de Grècia on vam muntar un operatiu de salvament en condicions i després, com les necessitats sorgien a altres llocs, vam anar adaptant-nos. Al 2016 vam llençar l’Astral, amb el que vam fer prop de 16.000 rescats al Mediterrani Central; a finals de 2016 va començar a treballar el golfo Azzurro i, al juny del 2017, l’Open Arms, que és el primer vaixell propi. Amb cadascun hem pogut rescatar més de 6.000 persones i si sumem Grècia, sí, estem al voltant de 60.000 vides rescatades.

Quina és la situació que us trobeu a l’actualitat?
La situació és molt complicada. No tant per com es produeixen els rescats, sinó per les dificultats que trobem amb els governs que estan involucrats en el tema. Inicialment vam tenir una cooperació molt bona amb els guardacostes italians i amb el govern italià, però això ha anat degenerant fins al punt en que hem estat detinguts, expulsats de la zona SAR (conveni internacional sobre recerca i rescat marítim), acusats de tràfic de persones... Fa un temps Itàlia va signar un manifest d’enteniment amb Líbia i en base a aquest text i a les polítiques que Europa ha decidit tenir per afrontar això, que són bàsicament el suport, el finançament i l’entrenament dels guardacostes libis, el que ens hem trobat és que l’agressivitat d’aquests envers les oenagés ha anat augmentant. Hem tingut episodis en els quals ens han disparat, han segrestat vaixells, ens han amenaçat de mort i a més hem sigut testimonis de com ells fan aquests “rescats”. Ho dic amb moltes cometes perquè el que fan bàsicament són detencions i devolucions en calent contravenint la legalitat en quant a drets humans i a la convenció de Ginebra. El que no es vol és que nosaltres siguem testimonis i posem de manifest això: quines són les conseqüències de les polítiques que Europa ha pres.

Què reclameu a les institucions?
Responsabilitat. En tots els sentits. Si els països són signataris de la convenció de les Nacions Unides sobre el dret al mar i tenen l’obligació de donar rescat a totes les persones en perill, que ho facin i que ho facin de manera proactiva. I si un país és incapaç de fer-se càrrec d’una zona com la zona SAR Líbia i hi ha problemes de seguretat allà, el que s’ha de fer és proporcionar mesures per pal·liar aquest problema. I això no està succeïnt.

I com pot ser que Europa doni l’esquena a un problema tan gran on hi ha tantíssimes vides humanes diàriament en joc? Per què passa això?
Perquè s’està venent com un problema de seguretat europea i no és així. Quan venien les primeres onades de refugiats sirians es deia que estaven entrant terroristes a través de les fronteres de Grècia. Ara mateix el discurs és que les persones que venen a través d’Àfrica ho fan per prendre’ns la feina i viure de subvencions. Si mirem més enllà és molt greu el que està passant i les històries que hi ha darrere de cada persona són extremadament greus i, moltes, d’una violència que costa d’imaginar. Estan intentant que una part de la població europea vegi això com una amenaça quan en realitat hauríem d’estar defensant aquestes persones i hauríem de garantir els seus drets. La gent d’aquí està comprant el discurs de la por.

Vosaltres doneu molta importància al fet que dar­rera d’aquestes vides humanes hi ha una història.
Tenim en marxa la campanya Voices for hope (la podeu veure a Youtube) i allà les persones tenen l’oportunitat d’explicar què hi ha al darrera, quina és la seva motivació. Per mi hi ha una història que em sembla espectacular en el mal sentit de la paraula. És d’una noia que va fugir de casa, la van segrestar a Líbia, la van tenir un any fent d’esclava sexual i l’única manera que va trobar per ser alliberada va ser desfigurar-se la cara amb una forquilla. Quan la vam trobar a bord tenia ferides a la cara, no parlava, i l’Anabel, una de les meves companyes i cap de missió, amb el temps va aconseguir que li expliqués la història. Si ens posem en aquesta situació, si intentem empatitzar i veure com havia de sentir-se aquesta noia fins arribar a aquest punt... Jo crec que és molt il·lustratiu.

Hi ha algunes veus que diuen que no aneu directes a l’arrel del problema i que fins i tot provoqueu un «efecte crida». Què els diries?
Nosaltres a l’arrel del problema és difícil que hi anem. Sempre ho hem dit que som un pedaç en el camí i que estem destinats a desaparèixer. Però que nosaltres desapareguem al final no depèn de la nostra acció sinó que altres que sí que tenen la capacitat vagin a l’origen i intentin acabar amb aquesta problemàtica que estan provocant aquests fenòmens migratoris tan importants. De fet nosaltres, de tant dir-ho, al final ens ho hem arribat a creure i ara tenim projectes a dos països d’origen, Ghana i Senegal. Anem allà i informem a les persones dels perills que comporta aquest tipus de trajecte que emprenen i les possibilitats que tenen de no acabar bé o fins i tot, si acaben desembarcant a Europa, quines són les conseqüències d’arribar de forma irregular.

Com es pot col·laborar amb Openarms?
Hi ha dues vies de col·laboració, una és el voluntariat i l’altra, a nivell econòmic. La nostra operació és bastant cara i necessitem suports continus. Més del 90% del nostre finançament ve de donacions particulars, no pas de cap organisme públic. També hi ha una tercera manera de col·laborar i és a través de cooperacions amb altres organitzacions o amb particulars, llençant altres projectes que nosaltres podem fer servir directament o que podem canalitzar. Ara, per exemple, estem treballant amb projectes de drons de vigilància.

Aquesta edició de l’Informatiu la protagonitzen els infants. L’objectiu és conscienciar sobre la importància de vetllar per l’acompliment dels seus drets. Drets que a moltes parts del món es vulneren cada dia. Què els hi diries als infants d’aquí?
Els nens i nenes d’aquí han d’estar molt informats. Nosaltres dediquem molts esforços a anar a les escoles i a explicar com és la vida fora de la comoditat, com la coneixem nosaltres. El primer cop que vaig arribar a Grècia i vaig veure què estava passant em va sobtar tant, poses tant les coses en perspectiva i et canvia tant l’ordre d’importància. És molt important que els nostres fills i filles creixin amb la consciència de que la vida que ells estan gaudint no és la vida que es gaudeix a tot arreu, que som molt afortunats. Ells són el futur i són els que han de fer un món millor. Nosaltres només podem posar pedaços i podem començar aquest camí, però seran ells els que hauran de prendre les decisions que poden canviar les coses.

De perfil

Nom: Gerard Canals
Any i lloc de naixement: 1981, Barcelona
Professió: Socorrista

Va començar a treballar als 19 anys ja en l’àmbit del salvament. Primer com a socorrista, patró d’embarcacions i després com a coordinador de platges o de logística, entre d’altres. A més, és capbussador professional. “El meu perfil professional és bàsicament estar ficat en remull”, explica el Gerard entre riures. L’any 2015 va volar per primer cop a Grècia amb altres companys per veure si podien fer alguna cosa per ajudar a les persones que fugien de la guerra de Síria llençant-se al mar. I així va néixer Proactiva Open Arms, de la qual n’és soci fundador i on actualment és coordinador d’operacions. “Tinc una única funció: fer que tot funcioni”, explica. És l’encarregat que les tripulacions tinguin el perfil adequat, que al vaixell hi hagi tots els suministres o de coordinar-se amb agències, guardacostes o altres oenagés, entre d’altres.


Foto: Gerard Canals és el coordinador d’operacions de l’oenagé Proactiva Open Arms / Gerard Canals

0
0
0
s2sdefault