hola

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 5.00 (1 Vote)

La Sara Berga Cabello va patir abusos sexuals quan era només una nena. Va amagar aquesta realitat a tothom durant 17 anys. Un dia va decidir trencar el silenci i ho va fer a través de l’art. De fet, ella mateixa es defineix com «Artivista». Així va néixer Home hard sweet home, el seu projecte més personal. Aquest divendres 24 de novembre a les 18 hores el presenta al Centre Cívic El Vapor. Durant l’activitat explicarà com va crear aquest projecte i parlarà sobre alguns dels mites que hi ha al voltant dels abusos sexuals en infants, com a membre i activista de l’associació El mundo de los ASI. En aquesta entrevista conversem amb ella sobre el que ha suposat Home hard, sweet home.



L’art com a teràpia, l’art per tancar ferides. Ha funcionat amb Home hard sweet home?
M’ha funcionat moltíssim. I també a les altres persones que han participat. Vaig fer una convocatòria a diferents mitjans, per xarxes socials i també a un fòrum de supervivents d’abusos sexuals i vaig anar rebent mails i alguns whatsapps de manera anònima d’una vintena de persones. A partir d'aquí vaig fer la selecció de les frases que considerava més representatives.

La tècnica emprada, el punt de creu, també és molt significativa. Sembla que encara impacta més llegir aquestes frases quan estan brodades.
Vaig triar el punt de creu perquè si no saps de que va el tema t’acostes a mirar-les. Hi ha moltes persones que s’acosten amb curiositat i en el moment de veure la imatge i llegir la frase hi ha alguna cosa al seu cervell que els hi fa un «crack». Després quan investiguen i veuen d’on ve, les reaccions són gairebé de no saber ni que dir, quedar-se en blanc i encongir-se. Per això a mi m’agrada també fer després una xerrada, mostrar-me obertament i que tothom em pugui preguntar. Estic convençudíssima que en el moment de veure l’obra la gent té milions de preguntes, però no els surten les paraules. M’agrada trencar el gel i dir. «Anem a parlar d’aquest tema que jo ho he superat. Què és el que voleu saber?». Amb aquestes xerrades me n’he adonat de l’amagat que està el tema perquè molta gent no és conscient de quines són les dades.

Les dades són nefastes. Un de cada cinc infants pateix abusos sexuals a Espanya i el 80% són dins de la pròpia família. Aquesta exposició és una manera d’adreçar-te també a les víctimes d’aquest tipus de violència. Com creus que les pot ajudar?
Una cosa bàsica que ajuda a un supervivent és el poder expressar el que li va passar. Hi ha molta gent, moltíssima, que no li ha explicat a ningú i que ho porta amagat. Sé que a les persones que van participar del projecte, els hi va costar moltíssim, per tal i com ho expliquen als seus mails, però hi havia quelcom dins de cada persona que els feia voler participar. Per molts que em van enviar mails el fet només d’escriure-ho i d’enviar-ho a una persona que no coneixien de res ja va ser un primer pas per aquesta superació personal i així m’ho deien a les cartes: «Estic revivint coses que són molt dures, però aquest fet de tornar-ho a explicar, a revisar i a pensar m’està ajudant a entendre més coses». Una de les coses que volia fomentar amb el meu projecte era aquesta. Vaig decidir treballar aquest tema perquè jo ho vaig viure com a pròpia experiència, però com jo n’hi ha moltíssimes persones. Realment vull que es visibilitzi la quantitat de persones que hi ha i també poder ajudar a d’altres persones d’alguna manera, com a mi m’ha ajudat aquest projecte.

El pas de treure a la llum la teva experiència no devia ser gens fàcil tampoc.
Quan vaig començar fa dos anys aquest projecte només li havia explicat els meus abusos a familiars més propers, a la meva mare, als meus germans i a amics molt íntims. Al principi de tot, fa gràcia pensar que jo no volia dir que allò m’havia passat a mi, m’ho plantejava com un: «Treballo aquest tema perquè m’interessa, per fer consciència...». Però va arribar un punt que vaig pensar que si estava demanant als supervivents que fessin l’esforç i que m’expliquessin les seves històries, jo no podia amagar-ho. Aquest va ser el primer gran pas. Fer-ho públic. Primer vaig parlar amb la meva família més propera dient-los que volia fer aquest projecte i explicar públicament el que m’havia passat. Recordo que la primera exposició del projecte, que només tenia tres quadres, estava dels nervis, ho vaig passar fatal. Però cada presentació m’ha ajudat a agafar més forces i a parlar-ne obertament, a no amagar-me.

Els abusos sexuals als infants són prou visibles o la societat gira la cara?
La societat gira bastant la cara perquè estem parlant d’un tema tabú, com és el sexe a la nostra societat i després, sexe-infants. Costa molt de trencar estigmes, de que se’n parli i de continuar avançant per procurar que tot això no passi.

Quan preparava l’entrevista em venia al cap el llibre Instrumental, del pianista James Rhodes, en el qual ell parla sobre els abusos que va patir quan era un nen. Poc a poc van sortint més coses a la llum. S’està avançant en aquest sentit?
Vull pensar que sí. Amb totes aquestes campanyes que actualment han sortit sobre agressions sexuals, que en principi són més per adults, ja es va fent més visible sobretot el tema de la violència de genere. Tot i això, jo considero que encara queda molt per fer.

Quines impressions reculls de les persones que visiten l’exposició?
És un xoc bastant fort. Una de les coses que volia aconseguir amb el projecte era transmetre un tema que és molt dur però des d’una vessant, si és pot dir de quelcom tant greu, amable. Estem molt acostumats quan tractem la violència de gènere a veure les dones amb blaus, plorant... i volia canviar aquest concepte per apropar a la gent des d’un punt amable i després explicar aquesta realitat tant dura. També volia treure una mica el fet de la victimització: deixar de ser víctimes, aconseguir fer-nos forts i ser supervivents.

Al teu web també parles de la cicatriu que queda per sempre... Precisament aquests dies en que està en veu de tothom el cas de La Manada i la culpabilització de la víctima, són paraules que ressonen molt. Quin és aquest canvi que cal fer a la societat?
És un canvi bastant profund a nivell d’educació. Tenim moltes actuacions integrades a dins, que són petites, coses com molt tontes, però que si van sumant-se fan una pilota molt gran. Jo, per exemple, una de les coses que no entenc és com se li dona la responsabilitat a un nen de qualsevol tipus d’agressió. Un nen és nen, estipulat per llei, fins que arriba ala majoria d’edat, que són els 18 anys. Llavors, escoltar coses d’una nena de 14 o 15 anys sobre com anava vestida... Siusplau! És una nena! L’adult és qui hauria de tenir una barrera i dir: «Això és infranquejable! D'aquí no es pot passar». A mi no m’entra al cap com la gent no se n’adona de que aquesta responsabilitat és absolutament de l’adult. Li estem donant una responsabilitat als nens bestial, que no els pertoca. Penso que canviar aquesta mentalitat és difícil. Suposa un canvi educacional, en l’educació en la igualtat des que tenen 1 o 2 anys, des de que són super petits.

El projecte Home hard sweet home encara està per finalitzar. Aquí a Santa Perpètua podrem veure 12 de les que seran les 17 obres finals. Quin és el futur d’aquest projecte?
L’any vinent, el 8 de març, tinc una exposició a Saragossa. Es tracta d’una exposició col·lectiva sobre violència de gènere on hi ha diferents artistes espanyoles i en principi, li donaré el punt de finalització. Ara estic en un altre procés d’investigació del tema abusos sexuals de llarga durada.

 


Foto: Sara Berga / L'Informatiu

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

"Cal plantejar noves propostes de cooperació que aprofitin les potencialitats dels immigrants"

L’associacionisme català i la facilitat que tenen els immigrants a Catalunya per agrupar-se en entitats [ ... ]

“Les lletres de les cançons de Brassens són actuals, la realitat no ha canviat massa
“Les lletres de les cançons de Brassens són actuals, la realitat no ha canviat massa"

La mala reputació: al voltant de Georges Brassens combina diàlegs i cançons, tant de Brassens com [ ... ]

"El reconeixement de l'ONU significa un motiu més per continuar treballant en la línia de codesenvolupament"

La celebració dels 20 anys de SPSolidària va tenir un moment especial, quan la presidenta de l’ONGD, [ ... ]