hola

La informació, el suport de la parella i l’entorn, cuidar-se, prioritzar o entendre els fills i els seus processos, són algunes de les claus que va donar Míriam Tirado per viure la criança de manera feliç. La periodista, especialitzada en maternitat i paternitat, és sobretot coneguda pel seu blog on hi escriu des de 2011 i pel seu canal de Youtube que va posar en marxa al 2015. És riallera, enèrgica i ens confessa que no li agrada massa ser l’entrevistada. Parla des del cor i l’experiència i això, és potser el que fa que connecti amb tantes altres mares. En aquesta entrevista, ens explica què li han ensenyat els seus pares i les seves filles o com porta el fet de ser una mare 2.0, entre d’altres coses.


Defineix la criança.
Jo m’he especialitzat en 0 a 7 anys, bebès i nens petits. És una etapa que jo en dic de criança intensiva, en la qual es requereix molta presència dels pares, per anar bé, i on passen moltíssimes coses en el nen: passa de ser un bebè que no es pot valdre per si mateix a ser un nen de 6 anys amb idees, que ja pot prendre decisions.

I la criança feliç...
Aquest temps de criança intensiva en el qual els nens ens necessiten moltíssim i que requereix tant de nosaltres, pot ser viscut per nosaltres com un temps de molt sacrifici, de moltes preocupacions o d’angoixa o pot ser viscut com un temps meravellós, que és el que és en realitat.

Si poguéssis tornar enrere, els hi demanaries als teus pares que canviessin alguna cosa?
Jo crec que estic fent el que estic fent pel recorregut que he tingut. Vaig néixer quan la meva mare tenia 19 anys, en una època on hi havia molt poca informació i la que hi havia era la mateixa a tot arreu: el pit es dona cada tres hores, no l’agafis que es malacostuma, etcètera etcètera. Jo he sigut criada així, com tants i tants altres nens d’aquella època. Però la meva mare al cap dels anys es va començar a dedicar a aquests temes, va començar aprofundir en la maternitat i la criança i jo la vaig veure fer aquest canvi de mirada. Va tenir el meu germà quan jo tenia 15 anys. Veure com el cuidaven, com el criaven, com el va alletar durant tres anys,.... ha fet que jo tingui una certa predilecció per aquests temes. Quan vaig ser mare va ser el revulsiu definitiu.

Què t’han ensenyat els teus pares de la criança?
La meva mare... un munt de coses... a més sobre aquests temes en sap moltíssim. I el meu pare m’ha transmès el valor de la llibertat. És un home molt culte, llegeix moltíssim, escolta moltíssim la ràdio... i la llibertat és una de les seves màximes. Jo crec que això m’ho ha ensenyat i ho he integrat. A l’hora de criar això és molt important, que tinguem bona informació i que puguem ser lliures de decidir i no fem tant cas de l’entorn que potser està totalment en contra del que volem fer. Ens hem d’escoltar més i parlar des de la pròpia llibertat.

També he sentit veus que diuen que els pares tenim massa informació.
Sóc periodista i per a mi la informació no és mai massa. No ens hauríem de queixar de tenir massa informació, al contrari, com més informació millor. Una altra cosa és que després tu vulguis seguir-ne buscant o ja no vulguis més. Tenir informació està molt bé i després passar-la pel propi filtre i poder decidir.
Encara que això comporti a vegades qüestionar, per exemple, el que et diu un pediatra o l’entorn.
Sí, és clar. La llibertat és això. Jo m’informo i després decideixo. Ja no t’estic parlant de qüestions mèdiques que evidentment un pediatra en sabrà moltíssim més que una mare, però fins i tot molts pediatres, diuen que quan una mare et diu: “És que jo sé que al meu fill li passa alguna cosa”, creu-la, perquè ningú coneix millor un fill que la seva mare. A vegades nosaltres decidim una cosa: “Vull que el meu fill comenci menjant sòlids” i no quadra amb el nostre entorn. És igual, no? Que diguin... el fill de qui és? És teu, no?

Molts diuen que aquest tipus de criança que defenses i expliques és una moda.
No, no ho és. Jo entenc la moda com una cosa superficial, que és temporal, que passa i la gent se n’oblida fins que apareix una de nova. Això no té res a veure amb una moda, sinó que en realitat és com sempre s’han criat els fills: els nens sempre han sigut portejats, alletats moltíssim temps... però en el segle XX hi hagut un retrocés en aquests temes. Simplemet el que s’està fent en moltes famílies és escoltar-se més i viure la criança des d’una manera molt més instintiva, molt més des del cos, fent molt més cas al que sentim, al que experimentem i no tant a teories que no ens ressonen a dins.

La maternitat, expliques, t’ha canviat d’una manera molt profunda. Què t’han ensenyat les teves filles?
A tenir molta paciència, a viure el present, a no angoixar-me pel futur... M’ensenyen coses cada dia...

Convertir-te en mare, t’ha portat a convertir-te en referent per a d’altres mares. Com es viu aquesta responsabilitat?
Per a mi és un honor que em busquin perquè jo les acompanyi en el seu camí maternal. És un privilegi perquè treballar amb dones en aquesta etapa per a mi és fantàstic. I després és una responsabilitat molt gran que sí, a vegades pesa una mica. Hi ha mesos que ho portes molt bé i d’altres que penses “Uff, quanta gent que em mira, no?” Llavors parlo amb els meus i em desfogo, em relaxo i segueixo el camí. En general, ho porto molt bé perquè no estic superpendent de les xifres. M’és igual si a les meves xerrades em venen a veure 16 persones que 100. La xerrada no deixarà de tenir qualitat perquè siguin menys assistents, m’explico?

I les crítiques, com les portes?
En general bé, perquè procuro posar-hi una mica de distància. Jo crec que faig la meva feina i hi haurà gent a la que li agradarà moltíssim i gent a la que no li agradarà. Aquí no hi puc entrar. Procuro que no m’afecti res, ni els superelogis que m’arriben ni les crítiques. El que faig és centrar-me molt en el que vull dir, en el que vull fer i estar relativament poc pendent d’aquestes coses... Avui en dia amb les xarxes socials, el blog, Youtube... és que no tindria vida. Em dono descansos per poder centrar-me en la realitat, que és la vida 1.0.

Com és la vida d’una mare 2.0? Com et planifiques?
No em planifico gaire en realitat. Jo sóc molt de a salto de mata. Sóc bastant de l’emoció. És que tinc dues filles. La peque la cuido jo, no va a la llar d’infants, està amb mi a casa. Puc planificar molt però després aconseguiré fer el que bonament puc. Fa sis anys que tinc blog i ja tinc unes rutines molt establertes. Publico un post a la setmana, que tampoc és tant... intento fer-lo a les nits i al migdia que el meu marit s’ocupa de les nenes. La gent es pensa que tinc un dia exacte per gravar vídeo.. i no... Necessito al meu marit per gravar, és el meu operador de càmera. Llavors funciona així: “Tu avui pots gravar? Ah no! Tens reunió? Doncs ja gravarem demà”.

Això també t’ho han ensenyat les teves filles, que no pots fer grans planificacions.
Sí. És que llavors em frustrava molt. Jo tenia un planning de la setmana superguai però llavors una se’t posa malalta. Què fem? Doncs no hi ha post, no hi ha vídeo. S’arriba on s’arriba. I això és una cosa que intento transmetre a les mares. Per a mi la prioritat és que la família estigui bé. I que jo pugui treballar també, però si una de les meves filles està malalta, no hi ha vídeo i em quedo tant ampla. A vegades ens pensem que allò és ineludible: “He de fer això, he de fer allò...” I els nens el que necessiten és que estiguem més i fem menys.

En la teva feina hi destaca l’emoció “a flor de pell” i l’humor.
No arriba a dos anys que faig humor. Els anys anteriors al videoblog sí que hi ha algun post amb humor, però no és la meva característica principal. Hi ha moltes altres bloggers que fan molt més humor que jo, de fet és la seva característica principal. Jo no, jo escric des de com em sento, des del que visc. Hi ha dies que sí, que estic sarcàstica i hi poso molt d’humor i hi ha dies que tracto temes molt seriosos com el postpart o la violència obstètrica i aquí l’humor no hi pega. Sí que és veritat que a nivell de vídeo, a Youtube, des que vaig començar amb humor va ser quan vaig començar a tenir més ressò.

Quina creus que és la clau de l’èxit de la teva feina?
Jo crec que la clau de l’èxit és parlar des del cor. I tinc aquesta facilitat, no em costa obrir-me ni tampoc em fa por exposar-me. És veritat que també si hi penso, a vegades em dic “estàs explicant coses de la teva intimitat, t’estàs despullant de com et sents” però jo crec que això ajuda molt a les mares, veure que ets real i que això a tu també et passa.

PERFIL
Nom: Míriam Tirado
Any i lloc de naixement: 1976, Manresa
Professió: Periodista especialitzada en maternitat i paternitat i consultora de criança
Va treballar 14 anys als Serveis Informatius de Catalunya Ràdio i també va passar per TVE, Flaix FM i algunes revistes. La seva mare es dedicava a acompanyar parelles en el camí de ser pares i li va proposar escriure un llibre a quatre mans. En aquest moment la seva vida va fer un gir i va començar a devorar llibres de maternitat i criança. Va ser dos anys després, quan va néixer la seva primera filla, quan va decidir seguir els passos de la seva mare. A www.miriamtirado.com hi trobareu els seus posts i vídeos i també un resum de tot el que fa: consultoria de criança, xerrades, tallers de gestió d’emocions, entre d’altres. El respecte, la presència i la consciència, diu, són la base per criar les seves filles


Foto: Míriam Tirado al pati de l’Escola Bressol Municipal Can Folguera, on va fer la xerrada sobre criança feliç el 24 d’abril / Josep Cano

 

 

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

''Un consell? La meta no és una ciutat o un lloc concret, és fer el viatge''
''Un consell? La meta no és una ciutat o un lloc concret, és fer el viatge''

La seva veu ens és familiar, la seva cara també. I és que el Ferran Figueras col·labora a Ràdio [ ... ]

“El projecte Som Diverses neix per donar veu al feminisme i a la diversitat funcional”
“El projecte Som Diverses neix per donar veu al feminisme i a la diversitat funcional”

La perpetuenca Neus Miró ha posat en marxa Som Diverses, i ens explica que és un projecte de transformació [ ... ]

“Una pràctica clínica segura no és incompatible amb tractar les dones com a persones”
“Una pràctica clínica segura no és incompatible amb tractar les dones com a persones”

Conec la Marta Busquets des que vaig ser mare i vaig contactar amb Dona llum, l’associació catalana [ ... ]