Al carrer del Doctor Trueta 6-8, es podrà visitar de l’1 al 16 de març l’exposició Fort! Noves mirades al fet casteller, en la qual, Mireia Comas comparteix cartell amb altres fotògrafs catalans com Emilio Barruz, Laia Díaz o Lins Griñó. La seva foto més popular, coneguda com “el petó casteller” serà una de les instantànies que penjaran de les parets de l’espai Quiq1. L’autora visitarà Santa Perpètua el 3 de març a les vuit del vespre per inaugurar l’exposició i presentar el seu llibre Els castells no són de princeses. En aquesta entrevista, la Mireia ens parla de la sorpresa que li va suposar que una foto seva es convertís en viral, del seu llibre, de la seva faceta com a dona castellera i de la seva feina en el món de la fotografia de nadons i familiar. Tot plegat per descobrir la seva manera de mirar la vida.

D’on neix la passió pels castells?
La meva passió va néixer als sis anys gràcies a una cangur que vaig tenir que era castellera. Els meus pares no feien castells i jo vaig dir que en volia fer. Em van deixar anar-ho a provar i m’hi vaig enganxar.

Quan es troben la fotografia i els castells?
Des dels 10 anys m’apassiona la fotografia. No sé ben bé d’on em ve perquè ningú de la meva família és fotògraf ni tant sols aficionat. Em vaig fer molt pesada i vaig aconseguir que els meus pares em compressin la meva primera càmera. I des de llavors no he parat de fer fotos. En aquest moment, als 10 anys, va ser quan es van trobar els castells i la fotografia. Sobretot feia moltes fotos de castells de les altres colles. No tenen res a veure les fotos que podia fer amb 10 anys amb una càmera compacta que el que puc fer ara, però tinc una caixa plena de fotos d’actuacions castelleres d’aquells anys que anava fent només pel gust de fer-les.

En aquell moment sense tenir clara la tècnica...
No en tenia ni idea. Disparava en automàtic i de tant en tant em sortia una foto xula d’aquelles que et surten per casualitat i em posava molt contenta. Als 18 ja vaig començar a estudiar fotografia.

A Santa Perpètua podrem veure algunes de les teves fotografies, en el marc de l’exposició Fort!. Potser la més coneguda, que es va convertir en viral és la que coneixem com el «petó casteller». Què va significar aquella foto?
Quan la vaig veure en cap moment vaig pensar que era la foto de la meva vida. Si que estava atenta al moment. Es descarregava un 3 de 10, era el primer que es feia a Barcelona i sabia que ho celebrarien. Vaig veure el petó, vaig fer la foto i al final a casa la vaig buscar i la vaig penjar al facebook per fer la gracieta de: «Mira, us he pillat» perquè conec als dos nois, són de la colla. Llavors el Pep Forn la va agafar del meu Facebook i la va posar a Twitter. I a partir d’aquí va començar a córrer. Primer per Catalunya i al cap d’una setmana la va agafar el Xavier Aldekoa, que és un periodista que té més de 50.000 seguidors i en aquest moment, va ser quan va esclatar. A mi em va sorprendre, vaig estar tres dies que em trucava tothom. Hi ha moltes fotos que m’agraden molt més que aquesta, però també és veritat que té moltes lectures diferents que suposo que és el que la va fer viral, més enllà del petó. Des del sector gai que la compartia com a símbol fins el president Puigdemont que va dir que era una imatge de país.

El llibre Els castells no són de princeses ja estava en marxa quan vas fotografiar aquell moment en les festes de la Mercè.
Em va anar molt bé que es fes viral just quinze dies després de tenir el llibre imprès. Va ser com si ho hagués fet expressament per donar bombo.

El llibre es podrà comprar en la inauguració de l’exposició. Què hi trobarà qui decideixi emportar-se’l a casa?
És un llibre allargat, com simulant un castell, que té una vuitantena de fotos. Hi ha moltes fotos petites muntades com si fossin un castell i de tant en tant desplegues les pàgines i et trobes amb una foto gran que impressiona bastant. El que trobaran és la meva visió dels castells amb la passió amb la que jo faig les fotos. El que no es trobaran és cap foto d’un castell sencer, tot són trossos de castells i moments.

El títol, he llegit, és un joc de paraules. Una nena de 6 anys que somnia amb castells diferents als de la resta de nenes. Hi ha part de reivindicació?
Una part sí perquè els Minyons de Terrassa van ser els primers en introduir les dones en el món casteller. I això va passar poc abans que jo comencés a fer castells. Jo de fet vaig ser la primera nena en fer un castell de 8 d’enxaneta perquè en aquell moment les colles que feien castells grans no tenien nenes. I una mica vam aprofitar això de «quan totes les meves amigues jugaven a ser princeses jo vaig descobrir un altre tipus de castell» i és una mica la reivindicació de la dona en el món casteller.

Està totalment incorporada la dona en els castells?
Sí, ha canviat molt i de fet, si es fan avui en dia els castells que es fan de deu pisos és gràcies a la incorporació de les dones perquè som molt més lleugeres. Els pisos de dalt de quasi totes les colles estan formats només per dones. Quan les altres colles van veure que funcionava de seguida ens van començar a incorporar.

Defineix en tres paraules les teves fotos de castells.
M’ho poses difícil eh!

A vegades hem de fer aquest exercici.
Jo crec que serien força, sentiment i il·lusió.

Quina és la fotografia més difícil que has fet?
Va ser un dels meus primers reportatges i de fet, va ser el més difícil. Cap a l’any 97 vaig estar fent moltes fotos de manifestacions d’ocupes. Va ser una època en que en moltes de les manifestacions a les que anava era l’única fotògrafa. La policia anava en contra nostra perquè deixàvem constància dels actes que feien, que molts cops no eren els més adequats. En una d’aquestes manifestacions em van detenir, em van portar a comissaria i em volien prendre la càmera. Com que em vaig resistir, entre vuit antiavalots em van apallissar. Va ser el pitjor moment sens dubte, perquè després de sortir d’allà vaig estar moltes setmanes angoixada, amb molta tensió, amb sensació d’impotència.
No m’imaginava una experiència tan dura.
Sí, va ser molt dur.

No hi ha dubte que la fotografia és per a tu una forma de vida.
La fotografia per mi és una manera de viure i també de gaudir la vida perquè jo visc de la fotografia tant per poder menjar com per plaer. Tot el tema dels castellers és una cosa que faig com a treball personal, sense voler treure un benefici econòmic. Al final cada fotògraf es busca el que li dóna de menjar i després intenta fer tot allò que li agrada. A mi m’agrada molt la fotografia documental i ara faig els castells perquè em queda molt a prop i tinc tres fills petits, però si no tingués fills potser estaria fent els refugiats.

Com deies, hi ha una part de la fotografia que et dona de menjar i aquesta és la fotografia de bebès i familiar. És, com sembla, una feina molt agraïda? És fàcil fer fotos de nens?
Hi ha una part que és molt agraïda perquè sí que és veritat que a diferència dels adults els nens sempre queden bé, sempre estan guapos. Però es necessita molta paciència. Per exemple, amb els nounats jo puc estar en una sessió fins a tres o quatre hores. És una feina que no tothom podria fer, perquè a vegades el nen no s’adorm o de cop ho ha omplert tot de pipis i de caques... i quan aconsegueixes tenir-lo bé es torna a despertar. Sobretot es necessita molta paciència.

Busques alguna cosa en especial en aquestes fotos?
Quan son més grans sempre recomano fer la sessió a l’exterior perquè així els faig jugar molt, s’ho passen bé i no estan tan pendents de mi. I llavors s’aconsegueixen unes fotos espontànies i naturals. Al final és això el que a mi m’agrada. Suposo que com que vinc del fotoperiodisme...

Què t’agrada més?
La veritat és que aquesta segona faceta també la disfruto. Estic molt contenta de poder viure de la fotografia.

De perfil

Nom: Mireia Comas
Any i lloc de naixement: 1976, Andorra la Vella
Professió: Fotògrafa

La Mireia Comas viu a Terrassa, és mare de tres i no porta cap fotografia a la cartera. Aquesta darrera dada no seria significativa si no fos perquè es dedica a la fotografia des que als 10 anys li van regalar la seva primera càmera. Amb 18 va començar a estudiar a l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i a l’actualitat, la fotografia és el que li dóna de menjar. “Fotos naturals, senzilles, improvisades, però al mateix temps plenes d’energia, emoció i vitalitat” així descriu les seves fotografies al web mireiacomas.cat on hi podem veure el seu treball amb nadons i infants. La fotografia no és només la seva forma de vida sinó també la seva passió. Com els castells. Als sis anys va començar a fer-ne i no ha parat. De la unió d’aquests dos plaers sorgeix tot el seu treball fotogràfic sobre el món casteller amb un llibre editat sota el títol Els castells no són de princeses. La Mireia parla tranquil·la i ens confessa que no li agrada massa això de parlar, que prefereix comunicar-se a través de la seva càmera.

Foto: La Mireia Comas sosté entre les mans la fotografia que l’ha fet famosa coneguda com El petó casteller / Josep Cano