Un tros de paper és un homenatge a la supervivència, a la lluita per viure, a l’amor d’una mare; és un crit a la vida, sovint injusta, i en la qual no s’hi pot confiar doncs el dia que menys ho esperes et colpeja i et canvia el guió que pensaves inquebrantable. Aquesta novel·la és l’experiència personal de Noèlia Beltran i explica a través dels seus ulls l’estada de la seva filla a la unitat de cures intensives neonatal. A través de les seves reflexions, pors, ironies, tendreses i amor, la novel·la presenta una barreja de sentiments i pensaments que connecta amb el lector pel seu realisme més pur. Un tros de paper és un missatge d’amor en majúscules, de tendresa i d’esperança que fa irrompible i etern el lligam entre mare i fill. Ens trobem amb Noèlia Beltran a la Biblioteca de Santa Perpètua i allà parlem del seu primer llibre.

 

Per què decideixes explicar la teva experiència en Un tros de paper?
De manera conscient o inconscient, vaig decidir escriure la novel·la durant el temps que la meva filla va passar a la unitat de cures intensives. Allà, sortosament, els familiars teníem la possibilitat de poder estar al costat dels nostres fills les 24 hores del dia, però també hi vaig passar moltes hores mortes. Em vaig adonar que sinó escrivia l’experiència que estava vivint, al cap del temps oblidaria els fets, les reflexions i sensacions, allò que estava vivint... i era una cosa que no volia que passés.

Així és com recuperes un vell regal, una llibreta que t’acompanyà tot el procés.
Sí, així és com començo a prendre notes i d’alguna manera construir un relat. Quan tot va acabar, vaig desar-la a l’armari i, al cap dels anys, la vaig recuperar per obrirla i rellegir-la amb serenor. Vaig pensar que era una bona història, potser no una història lleugera ni fàcil, però sí una història que dóna sentit a la vida.

I un homenatge a la lluita per la supervivència.
Un homenatge a la vida, a la meva filla i a tots els familiars que s’han trobat en una situació similar. Un homenatge també al món hospitalari i neonatal, per sort, desconegut per a la majoria.

Amb el llibre de la teva història a la mà, com et sents?
Tenia ganes de deixar el testimoni d’aquesta història i assolir el repte d’escriure aquesta novel·la amb la humil pretensió que algun dia pogués arribar a publicar-se.

I afrontar així l’ofici d’escriure.
Sí, quan jo mai m’hi havia posat! Per un cantó m’era fàcil, perquè la història l’havia viscuda en primera persona i, per tant, la coneixia prou bé i sabia tot el desenllaç però, per una altra banda, vaig haver de posar-me davant de l’ordinador i explicar amb paraules tot allò que sentia. Aquí estem!

Per què t’ha servit escriure Un tros de paper?
Vaig començar el relat per una necessitat de comunicar-me amb la meva filla tot i que només fos un bebè, una necessitat de deixar anar tots els sentiments i reflexions personals, però després perquè tenia clar que l’experiència la volia recordar per sempre.
Un tros de paper és una novel·la plena de realisme, de cruesa i tendresa a la vegada. Et va costar mostrar-la tal qual?
En cap moment. El meu propòsit era explicar aquesta història i no em vaig plantejar que això comportés perdre certa intimitat. Tenia molt clar que la volia explicar i res més.

La narració també mostra l’escenari dels serveis hospitalaris, especialment de la unitat de cures intensives, amb els seus encerts i desencerts i de les relacions entre personal sanitari i famílies.
Les famílies que ens hem trobat en situacions com les que descriu la novel·la ho interpretem o ho volem interpretar tot dels metges i del personal sanitari: les mirades, els gestos, el què i com diuen les coses i, una única frase, segons com estigui dita, et pot espantar o tranquil.litzar. Et converteixes en un molt bon observador.

Amb què voldries que es quedés el lector després de llegir la novel·la?
Hi ha moltes reflexions i missatges que jo deixo caure a la novel·la i cada lector en pot escollir un. Si jo n’hagués d’escollir una seria la frase ‘el propòsit de la vida és el de ser viscuda’. Les cartes vénen mal repartides i a vegades és millor afrontar-les de la millor manera possible.

De quina manera t’ha canviat viure una experiència com la que expliques al teu llibre?
Quan passes experiències dures o que no t’esperes, el que treus de tot això és la necessitat de viure la vida de manera més intensa i més conscient. Jo n’he tret de tot això que la vida és molt volàtil i que cal viure-la de la millor manera possible i de la manera més feliç.

Quines crítitiques està rebent el llibre?
Totes les que rebo són bones. Suposo que si n’hi ha de dolentes, no m’arriben! En general, tothom coincideix que és una novel·la que descriu una realitat difícil, la que jo vaig viure, però també hi ha moments per riure i moments d’ironia. És un llibre per reflexionar, per riure, per plorar... que no deixa indiferent. És un cant a la vida.

Què t’ha suposat l’experiència de publicar un llibre i com ho estàs vivint?
L’experiència està sent absolutament positiva. A més, vaig acabar el llibre al juny i, al setembre, em van comunicar que es publicava. L’editorial que m’ha donat suport també és important i no hi va haver pràcticament retoc al text. L’experiència ha estat sorprenent i satisfactòria per a mí i estic realment contenta.

A les portes de Sant Jordi, com afrontes aquesta primera joranda com a escriptora?
Amb molta il·lusió! La novel·la ha aparegut un parell de vegades a El Periódico i un cop a La Vanguardia com a un dels llibres més venuts i sembla que l’editorial també aposta pel títol. Durant Sant Jordi, estaré de recorregut per Barcelona fent signatures.

I a Santa Perpètua?
És probable que, per després de Sant Jordi, es faci una presentació del llibre a la Biblioteca Municipal de Santa Perpètua, la qual cosa em fa especial il·lusió perquè és la població on treballo i hi on hi passo moltíssimes hores.

Si et demanem que escriguis una paraula a un tros de paper, quina paraula escriuries?
Viure.

 

Noèlia Beltran, amb la seva primera novel·la, publicada per l’editorial B, Un tros de paper, a la Biblioteca Municipal Josep Jardí de Santa Perpètua de Mogoda / Josep Cano

 

0
0
0
s2sdefault