hola

1 1 1 1 1 1 1 1 1 1 Rating 0.00 (0 Votes)

Un glaucoma va provocar que aquesta perpetuenca resident al barri de Centre Vila comencés a perdre la visió ara fa 14 anys fins quedar totalment cega. Des de l’any 2009, ven cupons a les cabines que l’organització ONCE té a l’avinguda Quatre i a la Rambla. La seva nova condició va fer que les seves inquietuds canviessin i des de fa un temps va sentir la necessitat d’ajudar els altres a través del voluntariat. El Punt de Voluntariat de l’Ajuntament de Santa Perpètua va orientar-la i des de fa només unes setmanes col·labora amb l’entitat Emoticat, sobre intel·ligència emocional. Ens trobem amb la Maria Dolors Mostaza després de la primera experiència com a voluntària i parlem amb ella de l’adaptació a la seva nova realitat a la qual va arribar, malauradament, a causa d’una malaltia.

Com va ser l’adaptació a la teva condició d’invident?

No va ser gaire bona, com és normal. Sentia vergonya que la gent sabés que era cega i evitava agafar el bastó per tal que els meus veïns no em veiessin. Vaig trigar molt a acceptar la meva situació. El 2006 ja em vaig afiliar a l’ONCE i no va ser fins l’any 2009 que vaig començar a vendre cupons a les cabines. Al poble ningú no sabia que era cega perquè sempre anava del braç del meu marit i ell em portava sempre on volia anar.

Què va provocar aquest canvi d’actitud?
Volia ser autosuficient i fer les coses per mi mateixa perquè sabia que podia fer-ho. Si m’amagava de la gent no podia valdre’m per mi mateixa i la protecció del meu marit em limitava sense adonar-nos. Al principi m’estava bé però després vaig veure que això podia ser un problema i que no m’ajudava. La mort del meu home va provocar un canvi important d’actitud i acceptar la meva situació va ser el primer pas per descobrir tot el que podia arribar a fer, sense limitacions. Al final les limitacions ens les posem nosaltres.

Com vas perdre la visió?
Fa catorze anys que em van diagnosticar un glaucoma i des de llavors he anat perdent la visió fins a quedar cega. De petita ja era una nena miop progressiva però sempre havia fet una vida normal. No et dones compte que t’ha afectat una malaltia i en el meu cas no vam arribar a temps i el nervi òptic ja estava afectat pel glaucoma. És un xoc molt dur.

Què ha significat per a tu acceptar la teva ceguera?
Primer adonar-me’n que l’actitud que tenia abans no era bona i sentir-me bé pel pas que he donat. Sentir por o vergonya només pel que diran els altres era absurd i he fet una passa molt decidida, una passa de gegant. Ara sóc una persona més autosuficient i més segura i ja no tinc por ni vergonya d’agafar el bastó. Ara ja no em preocupa caure o equivocar-me i que la gent ho vegi. Sóc així i m’he adonat de les coses que puc fer.

Et trobes amb molts obstacles en el teu dia a dia?
Sí, tenim obstacles i no només arquitectònics. A vegades la meva gosseta no funciona bé perquè es despista però m’he tornat més decidida, pregunto i demano ajuda sempre que ho necessito. Sembla mentida però abans no era capaç de fer-ho! Hi ha un obstacle que la meva ceguera m’ha fet superar i és el fet de no donar-li tanta importància als aspectes més superficials com aquelles actituds de la gent que abans m’afectaven però que ara, com no les veig no em preocupen.

Com et tracta la gent?
Normalment la gent és educada però també et trobes amb situacions estranyes.

Per exemple?
Vaig preguntar-li a una senyora que m’ubiqués el lloc exacte d’un establiment. Jo sabia que estava a prop però no controlava l’alçada i, en preguntar-li em va respondre: ‘veus aquells cartells? Allà és!’. Tot i veure que anava amb un gos guia segur que no es va adonar que així no m’ajudava però moltes vegades la gent no sap com fer-ho i trobo que fugen d’aquestes situacions. Al final és tan senzill com dir: són tantes passes endavant o agafar-te del braç i acompanyar-te uns metres.

Creus que Santa Perpètua és una ciutat adaptada per als invidents?
Crec que sí, tenim semàfors sonors i les baixades de les voreres ens indiquen per on baixar i pujar a la cal­çada però com tot es pot millorar. Les voreres del Centre Vila són estretes i no permeten que un invident vagi amb el seu gos guia per la vorera. També hi ha fanals i pals a les voreres que dificulten molt el camí. A tot t’acostumes, això sí, però són coses que es poden arreglar.

Vas ser la persona que va demanar a l’Ajuntament l’adaptació de semàfors per a invidents. Què va significar aquest canvi per a tu?
Va significar moltíssim, perquè creuar aquella carretera era realment perillós. Era com jugar-se-la perquè ni jo ni la meva gossa sabíem quan creuar el carrer. Vaig demanar-ho i es va adaptar i, ara, estic molt tranquil·la quan creuo aquell carrer.

Quines coses més t’agradaria canviar de la ciutat?
Conec el mapa de Santa Perpètua a la perfecció després de viure-hi a aquest municipi durant 22 anys i vaig arreu sense problemes però, posats a demanar trobo que el desnivell important que hi ha abans d’arribar al carrer de Genís Sala pujant per l’avinguda de Barcelona podria solucionar-se amb una barana. Per als invidents, seria important ja que ens preocupa molt desviar-nos en aquell tram i caure al descampat que queda a la dreta. A la vorera paral·lela, la que limita amb el parc de Rosa Sensat del carrer de Puig i Cadafalch passa el mateix. Fins i tots per als infants seria una bona mesura de seguretat.

Fa poc que has començat com a voluntària a l’entitat Emoticat, què t’ha fet decidir-te?
M’he adonat que hi ha molta gent disposada a ajudar els altres sense demanar res a canvi i, si ells poden, jo també puc ser voluntària. Encara no sé com fer-ho i no tinc una tasca assignada però sé que vull estar aquí, a Emoticat, una entitat que treballa la intel·ligència emocional.

Com vas conèixer el Punt de Voluntariat?
Per necessitat. Vaig adreçar-me al Punt de Voluntariat perquè necessitava l’ajuda d’una persona que m’acompanyés de casa a les piscines municipals i a l’inversa. Per un problema de salut haig de fer natació i la meva gossa no em pot acompanyar en no poder entrar a les instal·lacions així que necessitava algú. Al Punt de Voluntariat van presentar-me una noia i ara és ella qui m’acompanya a les piscines. A ella també li ha servit coneixe’m perquè aprofita i fa esport també.

T’agrada canviar les coses.
Sí, tinc un caràcter decidit i, quan trobo una barrera, vull superar-la.

Quines barreres resten per superar per arribar a una integració total?
Cal fer encara un camí important. Hi ha molta gent que em coneix i no em saluda perquè no la veig i aquestes coses fan mal. En certa manera, fa que ens sentim exclosos. No passa res si no veig, tothom pot alçar la veu i dir, ‘adéu Maria Dolors!’.


Foto: la perpetuenca Maria Dolors Mostaza amb la seva gossa guia a les portes del Centre Cívic Can Folguera / Josep Cano

 

 

0
0
0
s2sdefault

Altres entrevistes

“La música et fa gaudir de la vida i que sigui accessible a tothom, és meravellós”
“La música et fa gaudir de la vida i que sigui accessible a tothom, és meravellós”

Parlar amb la Tanit Piñera i el Zacharias Vamvakousis és descobrir aquelles persones que es mouen [ ... ]

"La societat gira la cara als abusos sexuals en infants perquè es tracta d'un tema tabú"

La Sara Berga Cabello va patir abusos sexuals quan era només una nena. Va amagar aquesta realitat a [ ... ]

“Hi ha un còmic per a cada persona i hi ha un còmic per a cada moment
“Hi ha un còmic per a cada persona i hi ha un còmic per a cada moment"

El Xavi és divertit, enèrgic i quan parla ho fa amb passió. Almenys quan es tracta de parlar de còmic. [ ... ]