La casa de Quico el boter a la Rambla és la casa mare d’una nissaga de músics autodidàctes, amb moltes ganes d’aprendre i d’ensenyar. Allà es va criar la Lluïsa Sala i Folguera escoltant el piano, la guitarra o el contrabaix quan les tasques de boter quedaven en segon pla i el que més agradava a l’avi Genís i al pare, Ferran, prenia protagonisme. L’entusiasme de l’avi per la música i la seva sed de coneixement va anar arrelant en tots els membres de la família i actualment continua ben viva com demostra el fet que la Lluïsa s’acabi de jubilar al desembre de 2020 i continuï donant classes i fent cursos perquè ho fa, com el seu pare i el seu avi, per satisfacció personal. Amb ella ens endinsarem en una família perpetuenca que era molt coneguda a la Santa Perpètua de principis del segle XX, però potser no tan popular per a tots els residents de 2021

Filla i neta de músics, Lluïsa Sala també té vocació musical o artística?

Em vaig criar escoltant molta música. L’avi Genís em va ensenyar les primeres notes de solfeig i m’adormia escoltant Chopin o Bach perquè o el pare o l’avi estaven tocant al piano o a la guitarra. Als deu anys vaig començar a fer dansa, ballet clàssic, tenia condicions però no em van deixar fer carrera així que vaig insistir que m’ensenyés de música. Era l’únic que m’agradava del que estudiava. Jo crec que la meva expressió natural era la dansa expressant la música. Als disset anys ja vaig deixar de demanar que m’ensenyés música. A l’Institut del Teatre vaig trobar un camí per explorar, aprendre, i he pensat que he tornat a retrobar la música per un altre camí perquè la meva feina ha estat donar veu als textos, treballar amb el so de la paraula, el so depenent del que vols expressar i agraeixo l’educació d’oïda que em va poder transmetre el pare.

El CREM li va demanar fer un article per a la revista l’Ordit que es va presentar fa uns dies. I en va fer una xerrada el dia de Santa Prisca.

L’article parla d’allò que ha fet del pare un bon músic. Per a la xerrada Ferran Sala, de la música popular de l’avi Genís a la professional vaig buscar un fil conductor de què li havia transmès l’avi Genís al pare a nivell musical i humà. Vaig acabar la xerrada dient que l’avi li havia transmès una manera d’entendre la música i d’entendre la vida.

Quina era la relació de Lluïsa Sala amb el seu avi Genís Sala?

Una relació molt, molt estreta. L’avi va morir quan tenia deu anys. Era el meu amic i tinc molts records. Jo el recordo feliç. Quan es va morir l’avi em va agafar la mà i em va dir que moria feliç, que havia estat molt feliç en aquest vida. I va morir sense diners. Es ben bé una postura davant la vida. No va fer mai cap factura per les botes. Vivia amb el mínim, però va ser molt feliç.

A Genís Sala se’l recorda per la seva faceta musical.

Va ser el que avui diríem un dinamitzador cultural només amb l’ànim de transmetre coneixement i alegria. La meva germana Teresa va fer un estudi de l’avi per a la seva carrera de Pedagogia Musical. Tenim molts documents escrits de l’avi conservats i va entrevistar molta gent del cor. L’avi Genís no va poder triar l’ofici perquè era el fill gran d’una família de boters i s’hi va haver de dedicar. Va anar poc escola però el mestre el considerava un nen prodigi en les lletres i la música. La mare anava a rentar la roba a casa del mestre perquè pogués continuar estudiant. Aquí al costat de casa hi havia el cor de la Societat Coral Aurora Perpetuense i es va fer corista. El 1911 va muntar un grup per fer rondalles. El 1913 va començar a fer de director del cor i va ser allà quan va veure que necessitava estudiar i que no era prou amb les classes de guitarra que feia dos cops per setmana a Sabadell. Amb el seu gran amic Joan Soley (Joanet de ca la Sila) van agafar un carro i van anar a Barcelona a comprar un piano. Va ser pianista del cinema mut, dels balls, dels assajos de les colles, mestre de toc de campana. De fet, hi ha un toc de campana característic de Santa Perpètua (el de les vídues). També va dirigir cors de Clavé, d’adults de Santa Perpètua, Polinyà i Palau, de la comarca, cors de Clavé infantils i professor de música de les escoles nacionals i de les hermanas. Encara quedo parada. Fa 55 anys que va morir i encara em trobo a gent que recorda que l’esperaven per cantar. Va fundar una orquestra amb els fills de coristes i aquí és quan comença la història del contrabaix del meu pare, perquè li feia falta un. Al bar de Can Soley, davant de casa, un soldat en la retirada s’havia deixat un contrabaix. El van restaurar i el meu pare observant va començar a tocar.

Què és el més important que va transmetre l’avi al pare en aquesta vessant musical?

Tenia molta sed de coneixement. L’avi això ens ho ha transmès. Ganes d’aprendre. Cada nit se n’anava a dalt sota teulada amb el fred que pelava i es llegia unes pàgines del diccionari. A vegades baixava content perquè havia trobat una paraula que ‘no diríeu mai què significa aquesta paraula’. L’avi va estudiar esperanto. Li demanaven ajuda per posar noms als carrers... Va fer una cosa que a mi m’impressionava perquè me l’havia explicat personalment i que lliga amb la manera d’entendre la música i la vida. L’avi col·laborava en la música amb el grup de teatre i a vegades feia d’apuntador. Va ensenyar a alguns a llegir perquè es poguessin aprendre el paper. I a mi m’explicava que ‘hi havia homes que no havien pogut aprendre de lletra perquè no havien pogut anar a estudi, però que eren homes amb molta sensibilitat’. Em va quedar gravat. Crec que perquè no ho vaig entendre. L’avi va aprendre a distingir entre sensibilitat i refinament. Per refinament la reina d’Anglaterra ens guanya a tots, per sensibilitat una persona que dorm entre cartons o que ve en pastera pot tenir gran sensibilitat encara que no tingui les possibilitats de desenvolupar-la. L’avi va saber valorar la sensibilitat d’aquells homes que tenien ganes de sortir de la rutina d’un ofici que no els interessava, com li passava a ell mateix, i a través de la música van poder cantar i expressar-se.

Al 2010 vam fer una entrevista al seu pare i ens va confessar que era molt exigent amb els seus alumnes de contrabaix?

Sí, però amb sentit de l’humor. Pensa que amb 23 anys va guanyar l’oposició. Ell feia els estudis de música per lliure. No el coneixia ningú. Ell s’examinava i prou. Quan va anar a fer les proves per a la plaça fixa a l’orquestra, va aparèixer amb una tècnica molt superior perquè va posar els cinc sentits per poder deixar de fer de boter que era un ofici que s’estava perdent. Era molt observador i tenia molta voluntat de treballar. No li va resultar fàcil arribar a l’excel·lència. Amb els seus deixebles va fer com el seu pare, contribuir a treure el millor d’ells. És el que diuen els seus alumnes. Sense importar-los el temps que esmerçaven. No s’hi van dedicar ni per diners, ni per fama, ni per reconeixement.

Van ser músics, un aficionat i l’altre, professional.

El pare deia que ell era d’ofici músic, que ser artista és una paraula massa grossa. Sempre parlava de fer de músic, no ser músic i aquesta és una postura humil davant de l’art. Els músics i directors amb que hi va treballar deien del pare que va ser una persona al servei de la música. El pare sempre deia que la millor partitura és la que tinc davant, tant si m’agrada com no. Les preferides les tinc en un prestatge a casa. No havia intentat tocar millor si estava més ben pagat, sinó que es posava al servei de l’autor, de l’estil, de la sonoritat i en funció del treball de grup.

Genís Sala té un carrer principal dedicat i el Ple de l’Ajuntament va aprovar dedicar-li també un espai públic a Ferran Sala.

Ens va sorprendre llegir-ho a l’Informatiu perquè no ens ho havien consultat i vam considerar que una rotonda no era un lloc adequat així que vam anar a dirli a l’alcaldessa si es podria buscar un altra cosa.

Creu que la població de Santa Perpètua en general desconeix qui eren el seu avi Genís Sala i el seu pare Ferran Sala?

El pare quan algú l’alabava deia ‘però què he fet jo? L’únic que he fet és intentar fer bé l’ofici, el de boter i el de contrabaix’. El pare no era conscient de la repercussió que tenia la seva feina fora d’Espanya. Aquí sí, perquè li deien el Padre del contrabajo español perquè va augmentar el nivell tècnic. Però que sigui tan reconegut fora, no s’ho pensava pas. Ara al meu fill que estudia contrabaix a Viena li pregunten si és el net de Ferran Sala i li diu un alemany, un belga, perquè va crear escola. La manera de la posició de la mà esquerra al contrabaix és característica de la seva manera de tocar i ensenyar. Ara les escoles europees reben alumnes formats amb la seva manera de fer. No va ser conscient d’aquesta repercussió perquè la llavor es va fent a poc a poc.

Així la nissaga de músics continua?

La meva germana Teresa és mestra de música. El meu fill volia conèixer l’instrument de l’avi i, per això s’ha presentat a les proves a Àustria, l’han acceptat i està allà estudiant amb el contrabaix de l’avi. A l’altre fill també l’interessa però més pel seu compte. Compon coses. Està a Taiwan fent un màster d’Estudis de l’Àsia Oriental. Però la nissaga no es tanca només amb la nostra família. El meu avi durant la guerra va agafar els nebots del cantó de la seva dona i dos cosins més i els feia cantar. Feien obres de teatre, escenografia. Aquests han estat molt enamorats de la música. Un va aprendre a tocar violí i viola, i podria haver-se dedicat perquè tenia condicions. I els fills d’aquests, tots o toquen un instrument o ho voldrien haver fet o els encanta la música. La música ha anat arrelant

Perfil

Nom: Lluïsa Sala i Folguera
Any i lloc de naixement: 1955, Santa Perpètua
Professió: actriu i professora

Lluïsa Sala va ser professora de Tècnica de veu i expressió oral a l’Institut del Teatre i ara s’ha jubilat, tot i que no deixarà d’estudiar. Va viure a Santa Perpètua fins als 4 anys quan per raons professionals del pare van anar a viure a Barcelona i assegura que per a ella era com estar en un internat i que quan tornava aquí era casa seva, on gaudia i jugava. Quan va ser mare, va tornar a casa dels avis perquè volia que els seus fills visquessin una infantesa com la seva i gaudissin dels avis. Es podia haver dedicat a la dansa perquè tenia condicions, però no va fer carrera. Després d’estudiar disseny i psicologia (tres anys) va entrar a l’Institut del Teatre a fer pantomima i interpretació i aquí va trobar un camí per combinar la música i la veu i com el seu pare i el seu avi ensenyar a d’altres persones.

Foto: La perpetuenca Lluïsa Sala amb la guitarra i la bandurria de l’avi Genís / Josep Cano