El Fede Bonàs fa molts anys que escriu i pinta, però des de fa un temps és quan ha pogut dedicar-hi més temps. A l’Espai 1 ens presenta aquesta Festa Major una mostra que conjuga dos dels seus projectes Plou sobre Txernòbil i Âme errante. Els dos són processos artístics diferents i a la sala gaudirem d’una trentena de peces i una instal·lació central que pretén crear polèmica i despertar el pensament crític i el debat entre el públic. Aquest és l’objectiu pel qual Frederic Saint Pol considera que ha nascut l’art.
El perpetuenc, que conjuga els seus projectes amb obres pictòriques i poesia, es mostra molt il·lusionat amb la idea de poder mostrar aquests projectes al seu poble natal. L’exposició estarà disponible fins al 21 d’octubre.

No és la primera vegada que el Fede exposa a Santa Perpètua, però si com a protagonista de Festa Major, què significa per a tu?
Realment em fa molta il·lusió perquè és Santa Perpètua i vull fer una cosa que sigui interessant i fàcil d’entendre, com a mínim que a la gent li pugui agradar. Avui dia, quan vas a una exposició sempre han d’haver-hi explicacions si no molta gent és incapaç de poder veure l’art d’una manera. La diferència meva amb altres exposicions és que cada cop vinculo més el tema de la poesia amb la pintura.

Què trobarem en aquest Dos poemes paral·lels?
Són dos treballs que els ajunto perquè al final un va seguit de l’altre. Jo entenc que els artistes hem d’estar compromesos i entenc l’art com a compromís. L’art ha de ser crític i ha de crear debat sinó no té interès. Dos poemes paral·lels són dos projectes. Un és Plou sobre Txernòbil i l’altre Âme errante. El primer està vinculat a l’accident de Txernòbil i a tot el que està passant a nivell de medi ambient i de com els homes som capaços de canviar les estructures naturals i que poden afectar a nivell emocional a les persones. Plou sobre Txernòbil és un poema sobre això, sobre un moment concret d’unes persones que els hi passa un fet que els canvia tota la vida. Tot va ser accidentat. Jo vaig començar a escriure sobre això i va coincidir amb un article que John Carlin va publicar a El País on explicava la història d’una parella jove de Prípiat la ciutat epicentre de la catàstrofe de 1986. A partir d’aquesta història va començar a desenvolupar-se l’obra.

I Âme errante?
També és una obra accidental que va començar fa molt de temps. L’any 2010 o abans vaig fer unes peces en paper que van quedar com penjades, com ànimes errants al limbo. Un dia va aparèixer una sabata i a partir d’ella vaig començar a desenvolupar l’obra. Âme errante, parla més aviat d’aquestes ànimes que queden penjades. És un cant, és un crit a l’amor, a l’esperança, a la vida, a la incapacitat de l’home per entendre la natura. Tot està en moviment. La transformació permanent. Els que hi són, els que no hi són. A vegades tenim persones que se’n van i no sabem on han anat perquè no els hem vist mai més. Intento reflexionar tot això a través d’una sabata. Âme errante la vaig començar a desenvolupar quan va començar tota la problemàtica dels refugiats sirians i a mi això em va afectar molt. I molts dels poemes estan influenciats sobre els fets d’aquelles imatges que vaig veure.

Podríem dir que són projectes que estan vinculats a l’actualitat?
Sí, realment la meva obra va vinculada a fets. Està bé que hi hagi obra contemplativa, art per art, com diem nosaltres, un art més decoratiu, però en el meu cas no, el meu art ha de fer pensar, ha de fer debatre. Com diu l’artista Marc Rocco, una obra d’art no és la reproducció d’una experiència sinó que és una experiència. El que jo intento és que sigui una experiència i que faci pensar.

Què crees primer, el poema o els quadres?
Amb Âme errante van ser primer les obres, unes obres que es van quedar penjades. Jo a vegades treballo, pinto i les obres no estan acabades i es queden allà, a l’estudi. Potser al cap d’un temps, a vegades poden ser mesos, un any, dos anys, segueixo amb aquella peça. Al final, aquesta obra no té un destí, i Âme errante és això, és una reflexió sobre aquestes ànimes errants que no troben el seu lloc. Quan l’obra em diu has d’anar per aquí, és quan començo a escriure. I acabo l’obra amb el poema i l’obra, les dues coses s’acaben juntes. A més, Âme errante és interessant perquè tècnicament són obres que jo vaig pintar i després d’uns anys a sobre hi vaig posar un formó de sabata i les vaig fotografiar. Les vaig rebel·lar amb una tècnica i un paper i sobre aquest paper he intervingut a l’obra. Tècnicament és una cosa molt elaborada perquè es tracta de treballar sobre una obra ja feta, que en el fons, són vàries obres que es van ajuntant, i al final tu treballes amb ella i surt l’obra i es veuen les fotografies intervingudes pintades i cada obra està vinculada a un poema.

Els poemes els podem llegir?
Aquest poemari no el vaig poder editar en el seu moment, fa dos o tres anys i ara l’edito amb un format més petit de llibre que presentarem a l’exposició. També hi haurà el llibre de Plou sobre Txernòbil.

Quant de temps has dedicat a aquests projectes?
Doncs, Âme errante va començar sobre el 2010 i es va acabar al 2016-2017. I amb Plou sobre Txernòbil hi vaig estar un any.

Es pot viure de l’art, o s’han de fer altres coses?
No,no es pot viure de l’art, però al final no pots deixar de treballar, d’escriure, ni de pintar, però tan de bo poguéssim viure de l’art. Has de vendre l’obra per poder menjar, per poder invertir, per comprar materials. Ara mateix estic amb un projecte sobre pedres i fòssils que vaig trobar i tinc una idea en ment sobre el concepte de petrificar les coses, els conceptes, les idees, els pensaments, els sentiments, etc. Això és un treball que durarà molt de temps perquè són formats molt grans i suposa inversió. I per invertir has de viure de l’art i vendre obra, i això no es fa aquí. No hi ha una cultura de compra d’obra i de col·leccionisme en aquest moment, i l’Estat, el Govern i les entitats tampoc estan ajudant. I si vols viure de l’art has d’anar fora a l’estranger, i això és costós.

Què esperes dels perpetuencs que vagin a veure la teva exposició?
Que vingui molta gent, que realment els hi agradi, que sigui per a ells una experiència, que no esperin entendre l’experiència. Que sàpiguen experimentar i tenir un altre concepte de l’art contemporani, mirar l’art d’una altra forma, quan tu mires l’art contemporani d’una altra forma veus l’obra d’una altra manera. Hi ha gent que pot ser que no els agradi, i hi ha gent que sí, perquè estem parlant d’art contemporani.

Perfil

Nom: Fede Bonàs - Frederic Saint Pol
Any i lloc de naixement: 1961, Santa Perpètua
Professió: Artista

Es defineix com a artista autodidacte amb formació en tècniques de pintura des de 1972. El seu estil està influenciat per l’obra d’Antoni Tàpies i l’informalisme català, basat en l’experimentació constant amb la matèria i el discurs abstracte, bàsicament a la recerca d’una obra conceptual i poètica. Els seus inicis amb la poesia van ser el 1975 quan va publicar a la revista La cua del diable, de Sabadell i amb la pintura el 1978 quan va prendre part en una exposició col·lectiva a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell.La casualitat va fer que fa uns vint anys signés una obra per a un amic amb el nom de Frederic Saint Pol, degut a que li agrada molt Sant Pol de Mar, i aquest és el nom artístic amb el qual treballa pràcticament sense adonar-se’n des d’aleshores. El llibre de poemes Âme errante és el seu darrer treball que presentarà a Santa Perpètua junt amb l’exposició Dos poemes paral·lels.

Foto: Fede Bonàs, el perpetuenc que signa les seves obres com Frederic Saint Pol, al seu estudi on ha creat la mostra que podrem gaudir per Festa Major / Josep Cano