Detalls

Publicat el 22 Març 2024

L’any 1974 va néixer el Club Hoquei Santa Perpètua. L’actual junta directiva de l’entitat, presidida per Carles Torras, està muntant un programa d’activitats per celebrar els 50 anys. Un sopar, que es farà a l’octubre, serà l’acte central. També, volen organitzar una activitat durant la Festa Major d’Estiu i un torneig de final de temporada amb la participació d’algun equip destacat internacional o de l’OK Lliga. Carles Torras assegura que el club passa per un bon moment. Fa poc ha estat reescollit com a president del CH Santa Perpètua en encapçalar l’única candidatura presentada durant el procés electoral. Un dels objectius del nou mandat és continuar amb la bona tasca realitzada pel coordinador del club, David Martínez.

Què esteu preparant per celebrar els 50 anys del club?
Estem fent moltes reunions per preparar la celebració. Tenim previst, si tot va bé, fer un acte central, que seria un sopar amb tots els membres del club, socis, jugadors, exdirectius i gent que ha anat passant per aquí durant aquests 50 anys. Treballem també per fer alguna cosa durant la Festa Major d’Estiu. A més, estem preparant per al final de temporada un torneig amb la participació d’algun equip estranger o de l’OK Lliga.

Quin dia fareu l’acte central?
El lloc encara està per determinar, perquè dependrà del volum de persones que assisteixin. I es faria al voltant del mes d’octubre.

Què ens pots explicar dels orígens del club?
Ens està costant molt aconseguir informació dels inicis del club. Som una junta nova, encara que amb algunes persones d’altres juntes anteriors. Hem trobat material. També hi ha algun veí de Santa Perpètua que es dedica a fer reculls històrics i estem parlant amb ell. El que sí és segur és que el club va néixer el 1974 i que durant aquests anys, amb més o menys equips, ha anat creixent fins arribar al punt actual.

Quin moment viu el Club Hoquei Santa Perpètua a nivell social?
Ara mateix tenim entre 150 i 160 fitxes de jugadors, el que suposa unes 300 o 400 persones com a massa social. És un bon moment. Ja portem set o vuit anys a aquest nivell. Estem parlant d’entre 16 i 20 equips, amb anys millors i anys pitjors. Des del principi, vam tenir clar que havíem de recuperar una cosa que s’havia perdut una mica, que era el seguiment del primer equip, que anar a veure el primer equip fos una cosa d’ajuntar tota la massa social del club. Mica en mica, ho hem aconseguit. L’any passat, va ser el màxim, amb l’intent de salvar la categoria. Durant quatre caps de setmana, vam omplir el nostre pavelló i, en els partits de fora, moltes vegades hi havia més gent de Santa Perpètua que de l’equip local.

A nivell esportiu, com està anant la temporada?
Pel que fa a la base, ho hem parlat moltes vegades, tenim molt clar que tenim dos clubs grans tant per la banda femenina com per la masculina al voltant de la nostra població, com són el Caldes i el Palau. Per tant, hem agafat el rol que som un club formador. Treballem amb la base que tenim del poble i amb les incorporacions que venen de fora. No anem a buscar jugadors de fora. Si venen els integrem i acceptem dins del club. A la base, tenim ara setze equips en totes les categories, tant masculines com femenines. Després tenim tres equips sèniors, dos masculins, un a Primera Catalana i un altre a Tercera, i un femení, a Segona Catalana. El de Tercera està lluitant per estar a mitja taula i el de Primera no està tenint bons resultats aquest any. Tots sabíem que la baixa de quatre jugadors importants a la plantilla ens faria patir. Per contra, tenim l’equip femení que està lluitant per una de les places que donen dret al play-off d’ascens.

El primer equip masculí està patint molt i té molt complicat salvar la categoria.
Perdre la categoria màxima que tenim com a club, a la junta, no ens agrada. La Primera Catalana cada dia és més professional. Els equips es preparen més i nosaltres tenim els pressupostos que tenim i amb això treballem. Perdre la categoria i més l’any del 50è aniversari era una de les coses que volíem evitar, però lluitarem fins a l’última jornada.

Aquesta temporada heu fet una aposta molt forta per l’esport femení amb la creació del primer equip.
Estem molt satisfets de com estan anant les coses. La Segona Catalana femenina és una categoria molt dura. Els equips són molt competitius. Totes les competicions catalanes s’han tornat molt competitives i amb un gran nivell. Les nostres jugadores, que la majoria provenen del nostre planter, estan tenint uns molt bons resultats en el seu primer any com a equip sènior femení.

A més, dues jugadores han disputat la competició panamericana.
Sí. Cata i Sofi han jugat amb la seva selecció, Colòmbia. Han quedat terceres en aquest campionat i això els dóna dret a disputar el Mundial, que se celebrarà a l’estiu a Itàlia. Allà podrien coincidir amb la coordinadora de la nostra secció femenina, Laura Vicente, si és convocada per Espanya.

Teniu encara capacitat de crèixer amb els equips de la base?
Cada vegada ens està costant més. Fins i tot, jo vaig fer un petit estudi i he vist que la natalitat està baixant aquí, al poble. Per això, a sobre a un esport minoritari li costa trobar infants. El futbol se’n porta a la gran majoria. Però nosaltres estem treballant. Fem visites a les escoles amb els entrenadors i els coordinadors de la base, els deixem provar. Fem un mes gratuït i els deixem el material. I a veure si hi ha infants que tiren per a aquest esport.

Quin balanç fas del teu primer mandat que ha acabat ara i que va començar un any molt complicat, el 2020?
Sí que és cert que el primer any va ser molt dur, molt dur. Va ser l’any de la pandèmia i hi va haver molts canvis sobre què es podia fer i què no. Ens va agafar tot de nou. No sabíem per on tirar, però, mica en mica i amb molt de treball, vam treure endavant aquell any. Vam aconseguir no aturar l’esport per als infants. Vam trobar llocs alternatius a l’aire lliure i això és una de les coses que més em va satisfer. Després vam fer una gran aposta per un nou coordinador, David Martínez, que està fent un treball excepcional al club. I anem creixent. Ja ho vam parlar amb ell que seria una aposta a mig i llarg termini i en això estem. Seguim treballant plegats en aquesta mateixa línia.

Quins són els propers reptes que us marqueu?
La feina que fa la nostra junta la fa per la canalla que juga al club i suposo que els socis estan satisfets i per això no s’ha presentat una altra candidatura. El canvi de coordinador va ser molt important i és una de les coses per les quals he volgut continuar. Ara portem tres anys amb ell i això encara no s’ha acabat. No volem que es trenqui l’evolució que vam iniciar amb ell.

A Santa Perpètua, hi ha molta oferta esportiva. Per què recomanaries a les famílies que els seus fills o filles practiquin hoquei patins?
A banda de l’emocional i el competitiu que és l’hoquei patins. Molta gent desconeix aquest esport, però un partit és molt emocionant. Fins a l’últim minut pot passar qualsevol cosa. A més, és un esport psicomotriu que els va molt bé als infants. Aprenen a patir. A més porten un estic i una bola. Els va molt bé per a la coordinació. És un esport molt complet. Els infants i les famílies han de saber que al poble tenen un esport alternatiu.

Perfil

Nom: Carles Torras
Any i lloc de naixement: 1975, Barcelona
Professió: Mecànic

És el president del Club Hoquei Santa Perpètua des de l’any 2020. Ara, tot just acaba de ser reescollit en encapçalar l’única candidatura presentada durant el procés electoral. Així, durant els propers quatre anys, seguirà sent el màxim responsable de l’entitat.Carles Torras és un apassionat del món del motor, però, des que la seva filla li va dir que volia jugar a hoquei patins, tot va canviar. Carla Torras és una membre més del primer equip femení del Club Hoquei Santa Perpètua, que juga a la Segona Catalana. A més, el petit de la família també juga al club.La nova junta directiva del Club Hoquei Santa Perpètua presidida per Carles Torras té dos vicepresidents, que són Sergi Arenas i Moisès Bonal. El secretari és Xavier Gispert i el tresorer, Xavier Matas. Els vocals són Sonia Cuevas, Josep Maria Baldó i Marc Viladecans.

Foto: Carles Torras és el president del Club Hoquei Santa Perpètua / Josep Cano

Detalls

Publicat el 11 Març 2024

Conec la Marta Busquets des que vaig ser mare i vaig contactar amb Dona llum, l’associació catalana per un part respectat que ara presideix. Entrevistar-la ha estat constatar de primera mà que el seu activisme i la seva tasca per la defensa dels drets de les dones durant els seus embarassos, parts i posparts és vocacional i que ho fa des del coneixement i el respecte. Durant la xerrada que va oferir a la Biblioteca el passat 5 de març, la Marta va compartir el que explica també al seu llibre Mi embarazo y mi parto son míos: com viure un embaràs i un part respectats, posant el focus en els drets i opcions que tenim les dones. En aquesta entrevista, parlem de consentiment, violència obstètrica i “d’entendre’ns les unes a les altres des de llocs més amables”.

Què et va fer especialitzar-te en gènere, drets i salut?
Doncs vaig arribar aquí com la majoria de nosaltres, perquè vaig ser mare. M’havia pensat que com que la maternitat era una cosa que en principi ja d’entrada s’espera en nosaltres, estaria bé. I em va sorprendre bastant tot el tracte, la infantilització, el paternalisme...Vaig canviar diverses vegades d’hospital, vaig sentir que m’havia d’informar molt i malgrat això, al final del procés vaig tenir un part que el sistema considerava eutòcic vaginal sense gaire més, però jo vaig quedar bastant impactada del nivell de medicalització. Vaig quedar decebuda perquè el millor que tenia el sistema per a la meva filla i per a mi després de tanta lluita era això, que no era la meva opció ni el que jo volia.

La maternitat va ser també la teva via d’entrada a l’activisme feminista?
Realment el gran trencament vital en el meu cas va ser quedar-me embarassada. Fins aleshores havia portat una ruta bastant més estàndard. Estava especialitzada en fiscal, dret mercantil... i el fet de ser mare va ser com un gir. Quan penses en el que li vols transmetre a la teva criatura, de ser qui ella vol ser, de lluitar per les coses que li agraden i penses: “si jo estic aquí en aquesta espècie de corrent que m’han dit que és el que he de fer”. En els últims anys sembla que a tot arreu pot haver-hi un cert nivell de debat feminista, com a mínim certes posicions, però jo fins que vaig ser mare no havia tingut la sort d’accedir a aquest tipus de discursos.

Com han evolucionat la teva feina i el teu activisme en aquests anys?
Tot el que era l’activisme pel part respectat estava molt centrat en nivells d’evidència. Veníem d’un punt de partida molt medicalitzat i bàsicament el que fèiem era qüestionar això. Per què tens aquests percentatges de cessàries? Per què dobles les recomanacions de l’OMS en induccions? Quin és el nivell d’evidència perquè tu facis aquesta intervenció de rutina? Però jo crec que el discurs d’evidència científica, òbviament, hi ha de ser, però també ens queda curt. Et mostra una espècie de camí o patró, però al final, si totes som diferents (inclús per una mateixa usuària, no és el mateix si ha tingut un fill previ, si en té tres, si ha tingut una pèrdua gestacional) necessitem coses diferents. M’agrada treballar des d’aquest punt de vista del que necessita una persona per estar bé, per gaudir de la salut. Últimament les pròpies institucions com l’Assemblea General de les Nacions Unides també parlen de fer aquest canvi a la perspectiva dels drets, perquè al final estem parlant d’experiències humanes profundes, com pot ser la nostra salut sexual i reproductiva, decidir tenir o no un fill. No podem tractar això com extirpar una pedra de ronyó.

Quins drets tenen les dones embarassades?
El titular, si hagués de resumir-ho, és que tenim el dret a que se’ns tracti com a persones humanes de ple dret, a que es posi la nostra humanitat al centre, a que s’intenti esbrinar què necessitem per ser cuidades, perquè aquesta experiència passi de la manera més amable possible.Crec que és molt important tenir clar que un entorn segur o una pràctica clínica segura no és incompatible amb tractar les dones com a persones. De vegades es confon el part respectat amb un tipus de part i això no va per aquí. Tenim el dret a l’autonomia i al consentiment informat.

Allò del “sí és sí”...
Amb la llei del “Sí és sí” s’està parlant molt de consentiment en l’àmbit sexual, però penso que aquest debat encara no ha arribat, segurament, a l’àmbit que ens ocupa. Però també estem acostumades, perquè quan des de l’activisme es va parlar de tot el tema de la violència obstètrica, que era una violència amb perspectiva de gènere, és una cosa que va costar de calar al principi.

Estem prou empoderades quan anem a parir?
Jo no m’atreviria a dir qui està empoderada i qui no, però sí que és veritat que sempre he trobat que sembla que la usuària que sí que ho està, molesta. La usuària que expressa idees sobre com li agradaria el seu part o que expressa les seves necessitats, que intenta sostenir la seva demanda... això es veu com quelcom problemàtic, com quelcom egoista. No tinc molt clar que el sistema estigui preparat. Segur que hi haurà equips concrets, llocs concrets, però estructuralment ara mateix no existeix aquesta circumstància. Moltes usuàries et diuen que ni tan sols s’havien plantejat un marc de drets des d’un lloc més estructural: de com entenc o com vull entendre aquesta experiència humana trascendental per la que passaré. I crec que sovint a la mínima que alguna fa preguntes de vegades ja es desincentiva. Trobo a faltar més apoderament, però això no crec que sigui responsabilitat individual de les usuàries, sinó que és un sistema en què això ja ens està bé, d’alguna manera.

Què creus que caldria per anar un pas més?
Crec que uns bons resultats obstètrics passen per un enfocament de la salut no només basat en què diuen les analítiques, sinó en mirar-nos als ulls, “què necessites? com et podem ajudar?” i acompanyar-nos. Crec que a Espanya passa una cosa molt forta. Si una usuària vol, per exemple, un part natural i no ho aconsegueix, en lloc de dir-li: “ostres, ho sento, tant de bó ho haguessis aconseguit, com estàs?”, segurament el comentari que rebrà serà: “veus, tu que pretenies un part natural, amb el risc que comporta, el normal és que passi alguna cosa”. Hauríem de partir de la base que desitgem que a tothom li vagi bé dintre de les seves opcions. Espero que en el futur siguem capaces d’entendre’ns les unes a les altres des de llocs més amables.

Això també és violència obstètrica...
Crec que la violència obstètica té dues vessants. Una primera que sí que té a veure amb el que seria evidència científica o bones pràctiques clíniques.
I després hi ha una segona vessant, que seria la part dels drets humans. Tu pots tenir un part clínicament impecable, d’acord amb l’evidència, però si tu no has tingut en compte aquella usuària, quines eren les seves opcions, el que ella volia, ... aleshores, aquí també estaríem en un marc de violència obstètrica. Bàsicament és respectar el cos de les altres persones, la dignitat de la persona que tens davant, humanitzar i honrar el procés que està vivint. D’això va per a mi.

I per què creus que aquest terme segueix despertant malestar?
Parteixo de la base que la immensa majoria de la gent que ha fet estudis sanitaris ho ha fet perquè vol curar, cuidar i ajudar a la gent. No deu ser fàcil reconèixer que formes part d’un sistema que exerceix violència, no? Costa qüestionar-se perquè segurament arribar a certes conclusions pot ser molt dolorós i implica un alt nivell de revisió.Però sí que crec que tenim la responsabilitat de voler fer-ho millor i sobretot de voler entendre. I crec que el mínim seria donar-li espai a les usuàries i rebre el que t’estan dient i no tancar-te en banda i a sobre entrar en discursos culpabilitzadors.

En els anys que portes treballant en aquest àmbit, has vist algun canvi?
Sí, molts, i això sovint m’ho he de recordar, perquè si no és molt fàcil defallir i deprimir-se una mica, perquè penses que no estem on volem estar. Miro deu anys enrere i a ciutats com Barcelona, on hi ha molts hospitals,
era un moment en què la majoria de protocols no eren públics, l’acompanyant era una cosa delicada, les cessàries respectades una cosa molt puntual, i jo crec que tot això ha canviat. Avui en dia, tenim fins i tot a Catalunya grups de treball institucional amb uns plans específics. L’únic que passa és que això va lentíssim, però crec que és important recordar-nos que han passat coses i que estan passant coses.

En cas d’haver sofert violència obstètrica, què podem fer? Serveix d’alguna cosa queixar-nos?
I tant! Quan jo vaig començar en l’activisme fa deu anys i anàvem a reunions amb el departament, i com a Dona llum dèiem que això estava passant, una de les coses que ens deien és que no constaven queixes. Crec que el gran impediment és que les dones no es queixen perquè tenen un bebè, o en pitjors casos no el tenen. I no és el mateix sortir d’una operació de genoll i mira, de cop i volta estaré més incòmode esquiant a Baqueira, que un part on has patit violència i a sobre, estàs amb els pits que et puja la llet i el bebè que plora, i tu igual estàs adolorida perquè t’han fet uns fòrceps... M’ha passat sovint de dones venen set anys després perquè les ajudis a redactar una queixa. Et diuen “he fet un procés de teràpia i ara després de set anys estic preparada per seure, escriure el meu part i posar la queixa per donar un final a aquest procés”

Perfil

Nom: Marta Busquets Gallego
Any i lloc de naixement: 1987, Barcelona
Professió: Advocada especialista en drets, gènere i salut

Marta Busquets Gallego és llicenciada en dret i té un màster en dones, gènere i ciutadania. Exerceix com advocada i és presidenta de Dona llum Associació Catalana per un part respectat i col·laboradora d’altres entitats. És membre del Consell Assessor en Polítiques de Gènere de la Generalitat de Catalunya i del Grup de Treball per abordar la violència obstètrica i la vulneració de drets sexuals i reproductius, impulsat pels departaments de Salut i d’Igualtat i Feminismes.

Foto:Marta Busquets va realitzar una xerrada sobre drets durant l’embaràs, el part i la lactància el 5 de març a la Biblioteca Josep Jardí / Josep Cano

Detalls

Publicat el 23 Febrer 2024

El 6 de febrer van començar les mobilitzacions dels agricultors també de Santa Perpètua. Les seves reclamacions passen per una aplicació més específica de la normativa europea ja que consideren que no té en compte les característiques especials de cada zona. La sequera i els preus del mercat estan afectant i pel que fa a Santa Perpètua, amb unes 700 hectàrees de conreu, hi ha algunes parcel·les que no s'han sembrat aquest any després de les pèrdues de l’any passat, quan la manca de pluja va provocar un fet insòlit aquí, la no collita. Un sector envellit, només el 9,5% té menys de 41 anys i el 41% té més de 65 anys, és reflex dels problemes de relleu. Sobre aquests temes reflexionen Jeroni Girbau, Marcel Brau i Xavier Ros, tres pagesos perpetuencs.

Quina és la situació de la pagesia a Santa Perpètua?
Jeroni Girbau (J.G.): Complicada, perquè la pagesia de Santa Perpètua és bàsicament de conreus extensius. Els preus dels conreus dels cereals ja fa anys que no cobreixen costos de producció. Ens salvem bàsicament per les ajudes de la PAC (Política Agrària Comú de la Unió Europea). Entre que som un espai periurbà que té la seva problemàtica i la sequera... Mira, jo tinc memòria de fa 60 anys i mai s’havia perdut una collita a Santa Perpètua. És a dir, hi han hagut bones, mitjanes i dolentes. Però la no collita de l’any passat, mai. La gent està una mica espantada.

Mai ens havíem trobat sense collita fins al 2023?
J.G.: Sí, a la cooperativa La Perpetuenca entren normalment entre 4.000 i 5.000 tones de gra. L’any 2023, van ser 70 tones. És a dir, l’1,5%. Això és no collita. En els últims 60, 70 anys no havia passat mai. I aquest any portem el mateix camí. L’any passat, la problemàtica va ser que no va ploure a la tardor. Hi vam sembrar i van caure deu litres i va néixer tot. Però a sota estava sec. I aquest any estem en la mateixa. Ara naixerà tot, molt boniquet, però com no plogui... aquí s’acabarà la broma. Hi ha gent que ha tingut moltes dificultats per sembrar aquest any, per poder pagar. Perquè la sembra s’ha de pagar ara, al mes de gener, febrer. I si tornen a no collir al juny, serà un problema.

Quina superfície de conreu té Santa Perpètua?
Marcel Brau (M.B.): Jo no ho sé, les hectàrees que tenim a Santa Perpètua, però n’hi ha bastantes. N’hi ha 600 o unes 700 hectàrees, jo crec. És bastant territori.
J.G.: La magnitud de la superfície de conreu es veu en què la cooperativa La Perpetuenca és l’única que ha quedat al Vallès Occidental. Donem servei als pagesos de la comarca. Aquestes 4.000 tones no són només de Santa Perpètua sinó de la comarca, de Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans, Sabadell, Terrassa, Rubí, Cerdanyola.

I aquest any com va?
M.B.: Jo no he sembrat ni un camp, aquest any. Perquè a part de la sequera, per mi encara és més fotut que, degut a la guerra d’Ucraïna, els preus s’han desequilibrat. Nosaltres ara mateix, per sembrar, necessitem llavor i necessitem fertilitzants. Això seria el bàsic, a part dels combustibles pels tractors. De fertilitzants n’hi ha molt pocs i han gairebé triplicat de preu. La llavor, com que l’any passat no es va collir, també és molt cara, perquè n’hi ha poca, i la poca que hi ha te la fan pagar molt més cara del que és normal. I com que a Ucraïna i a Rússia han tingut una collita molt bona, aquest any, els preus han baixat. És a dir, que ens trobem amb uns costos molt elevats i amb uns preus del gra que ens els han abaixat molt. I després tenim la sequera. T’arrisques a gastar-te molts diners per sembrar i després no collir res, que és el que ens va passar l’any passat. Si per guanyar deu n’he d’arriscar 70, això no quadra. Per això jo no he sembrat aquest any. Jo ho veig així.
J.G.: La gent que ha sembrat només ha sembrat. No ha utilitzat fertilitzants pel preu, perquè entre les expectatives que igual això no va, doncs han sembrat i prou. I si ara a la primavera tot anés bé, ja hi tirarem alguna cosa.
M.B.: El problema també és que ara sembla que hagi plogut, perquè es veu verd i ha plogut una mica. Però com que sota està molt sec, que no hi ha un fons, aquest sembrat no tindrà vida si no torna a ploure en poc temps, que és el que va passar l’any passat. Un abril o un maig calorós i ja està. El cereal aguanta moltíssim la sequera, però si sota té un fons, si no hi ha un fons, no. Aquest 2023 ho hem vist més que clar. Si a la tardor cauen 100 litres ja arribem.

Si no plou pot ser el final per a alguns pagesos?
M.B.: Amb el tema sequera, et diuen feu l’assegurança. Fem l’assegurança. Però és que l’assegurança no et paga ni la meitat de les despeses. Això per començar. Però si fas dos comunicats seguits, no et pagaran ni una quarta part, perquè deixes un historial. I si has tingut un comunicat l’any anterior, encara et pagaran menys. L’assegurança no és una solució. El que creiem és que les sequeres es poden continuar donant però nosaltres no hem de ser els únics que hem d’arriscar. Jo crec que el nostre producte és necessari per menjar. Potser que l’administració s’hi mulli una mica, i a veure, que el canvi climàtic s’ha produït per culpa de tots, suposo. També han de col·laborar amb ajudes, clar. Nosaltres no podem estar arriscant per res.

La ciutadania podem contribuir amb la pagesia?
M.B.: El que demanem a la ciutadania és que no hi passegin els gossos, que els camps són privats i a més estan sembrats, que la gent a sobre t’esbronquen, si els dius alguna cosa, i se t’enfronten, que la policia i els forestals prenguin mesures. Si veuen gent a dins un camp, els han de cridar l’atenció. És molt maco el camp perquè hi passegi el gos, però xafa el sembrat. Aquell sembrat és d’algú.
Però potser és que la gent no és conscient...
M.B.: Mira, sí que és conscient, perquè quan els dius i es reboten i arribes gairebé a les mans, és que és conscient. L’altre dia un pagès va avisar a vuit tios que queden per WhatsApp per anar a passejar els gossos, però es van enfrontar amb ell.
J.G.: Hauríem de tenir una reunió amb l’Ajuntament i amb forestals perquè hem arribat a un punt que això no pot ser. Això és el que li demanem al municipi. Perquè, a més, et desanima molt. Perquè és la nostra feina, a sobre de les complicacions que tenim, que t’ho trepitgin... És que a l’estiu, per exemple, que de juny a octubre no està sembrat, ningú els diu res perquè es veu quan no hi ha res i quan està sembrat.

Teniu problemes amb la fauna?
J.G.: Molts problemes, sobretot amb conills i porcs senglars. I el problema principal, en el fons, també el tenim amb l’administració de la Generalitat, en el sentit que amb la burocràcia per a les ajudes europees no hi ha flexibilitat. Es premia la rotació de conreus, que en principi és bo, però no tenen en compte que hi ha zones en què només s’hi pot fer una varietat de cereal que els conills no es mengen, que és el triticale.
M.B.: A Europa no té en compte les particularitats de cada territori ni de cada zona. Aquí hi ha una norma per a tots, però cada territori és diferent. I si tens sequera, també és diferent. Si tenim aquí deu hectàrees que estan afectades per una plaga de conills, s’hauria de poder comunicar, que vinguin i que ho mirin. Perquè si només es pot plantar triticale no es pot sembrar res més.

Aquest mes han començat les mobilitzacions dels pagesos i un dels motius ha estat la burocràcia.
J.G.: És la quantitat de paper que s’ha d’enviar per cobrar la misèria de subvencions que ens donen.
M.B.: Nosaltres creiem que aquestes sancions que rebem per no complir estrictament la normativa que han implantat, haurien de ser al revés. Haurien de ser incentius a les persones que la puguin complir. No gar­rotades als que no puguin. Perquè a nosaltres ens és igual fer rotació de cultius. El que passa és que ens ha de ser rendible. I això Europa no ho entén. També una de les coses que alguns països d’Europa tenen agricultura de muntanya i agricultura preurbana i els dos models tenen beneficis específics. La gent no vol que tiris purins perquè fa pudor, però els hi agrada menjar porc. O se’n van al mar sense filtrar o els tirem als camps. Ara les cubes de purins totes van amb GPS. A més, el nitrogen està regulat, està mesurada la quantitat que cau a cada hectàrea, amb una regulació clara.

Quin és el futur de la pagesia?
Xavier Ros: Bastant negre. Les explotacions petites estan condemnades a desaparèixer. Nosaltres treballem 80 hectàrees amb el meu germà, però al final ell ha marxat a treballar a la indústria perquè no donava per a les dues famílies. El meu pare deia que abans amb una bona collita et podies comprar un tractor i ara, en canvi, el tractor estàs anys per pagar-lo. Jo vaig voler continuar perquè m’agrada fer de pagès, però ara t’obliguen a fer de secretari. No és només la rotació sinó que a més has d’anar fent informes i fotografies de tots els passos que fas, si tires fertilitzant, nitrogen... Al setembre entrarà en marxa el quadern digital que requerirà marcar tot, si passo el rulo, si sembro, i amb fotos.... I a més ara el gra està tirat de preu i la pagesia d’aquí no pot competir amb el mercat internacional. A més has de tenir drets de conreu que donen possibilitat a les subvencions i si es venen es penalitzen un 30%.

Volíeu parlar de Gallecs.
M.B.: Sí, el Consorci se n’han despreocupat durant 40 anys i ara els pagesos actuals hauran de deixar les seves parcel·les perquè farà un concurs amb lots de 50 hectàrees. No sabem com s’atorgaran però ens estan fent mòbing. Podia estar arreglat des de fa anys, però mai han volgut saber-ne res i ara volen fer-ho a la brava

Perfil

Nom: Jeroni Girbau, Marcel Brau i Xavier Ros
Any i lloc de naixement: 1951, 1961 i 1984, Santa Perpètua de Mogoda
Professió: pagès

Jeroni, Marcel i Xavi són tres pagesos de Santa Perpètua representants d’una agricultura familiar que encara treballen als camps de la nostra localitat. Ells remarquen molt aquest encara perquè consideren que el sector primari suposa molts entrebancs per la burocràcia a seguir i impossibilita aquelles persones que no tenen terres amb els drets per explotar a dedicar-s’hi. Tots tres són membres del consell rector de la cooperativa La Perpetuenca i han participat en els actes reivindicatius del 6 de febrer.

Foto: (D’esquerra a dreta) Marcel Brau, Jeroni Girbau i Xavier Ros són tres representants de la pagesia de Santa Perpètua / Josep Cano